Espanya és membre de la UE des de l'1 de gener del 1986 i de la moneda Euro des de l'1 de gener del 1999.
La incorporació a la UE dels països del sud d'Europa com Espanya, Grècia i Portugal va ser un intent de crear nous mercats pels grans poders capitalistes europeus com Alemanya i França. Aquest procés s'ha repetit amb l'entrada dels països de l'est en els últims anys.
És veritat que la idea o somni d'una Europa "sense fronteres" ha sigut benvinguda a molts països. Al mateix temps, el lliure moviment de persones a l'espai Schengen ha servit durant molt de temps com a una "vàlvula de seguretat" a països amb nivells alts de desocupació com Espanya. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, 2,18 milions d'espanyols estaven treballant fora en el 2015.
L'estat d'ànim anti-UE a molts països és un reflex de la crisi econòmica i política a Europa després de nou anys d'austeritat o, millor dit, de "pobresa planificada" coordinada per la UE.
Tot això ha creat una consciència confusa sobre el tema, gran part de la classe treballadora europea i l'esquerra necessita aclarir la seva comprensió i programa sobre el tema. En realitat, la UE sempre ha sigut un club dels grans poders capitalistes a Europa. Des del reformisme, s'ha parlat del "somni d'una Europa unida" i de com la institució garanteix i protegeix els drets dels treballadors. Però, quina és la realitat? Els treballadors espanyols tenen les jornades més llargues d'Europa. El 2012, la troika - formada per la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) - va demanar una jornada de SIS dies a Grècia.
L'experiència de Grècia durant els últims anys ha ensenyat a la classe obrera la veritable naturalesa de la UE. Misèria sobre misèria a Grècia, amenaces a Irlanda i Portugal i retallades sense fi a l'Estat Espanyol.
Al maig, la UE va anunciar que el nou govern sortit del 26J haurà d'apujar els impostos o reduir la despesa en més de 10.000 milions d'euros. En realitat, la UE està amenaçant a un possible govern d'esquerra perquè no prengui el camí de Grècia i no es resisteixi a les retallades i l'austeritat.
La UE és un projecte anti-democràtic de neoliberalisme a escala continental. Un futur govern d'esquerra entraria ràpidament en conflicte amb la UE. Llavors, és important que tinguem clar que la qüestió que es plantejarà serà "REFORMA o RUPTURA?"
El 2015, escrivíem: "El cas de Grècia és sens dubte el més significatiu: l'enorme determinació del poble grec va ser amargament traïda pel govern de Tsipras, no per falta de voluntat en la lluita contra l'austeritat, sinó per falta d'una perspectiva clara de ruptura que va portar a la capitulació davant l'antigament anomenada troika. Davant la pregunta de 'reformisme o ruptura?', la gran majoria de líders de l'esquerra responen honestament RUPTURA. Però aquesta qüestió, no és quelcom d'abstracte, que es pugui simplement respondre teòricament, sinó que requereix concreció i veiem que a l'hora de la veritat, a l'hora d'actuar, la falta de fe en un sistema alternatiu (socialista per necessitat) els porta a optar pel camí del REFORMISME, acceptant una posició de mal menor i posposant els canvis importants per a un futur indeterminat."
És positiu que Alberto Garzón i altres líders d'esquerra estiguin debatent sobre la possibilitat de sortir de l'euro i la UE. És important que l'esquerra aprengui les lliçons de Grècia. No és possible "convèncer" a la UE que no hauria d'imposar més austeritat. La classe obrera francesa ens ha ensenyat que la millor manera de protegir els drets i condicions és amb la seva pròpia força i organització.
Si a algú li queda algun dubte sobre el programa neoliberal de la UE, la institució té la intenció de firmar ben aviat dos acords comercials de gran abast: un amb Canadà (CETA o AIEC = Acord Integral d'Economia i Comerç) i un altre amb els EUA (TTIP o ATCI = Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió).
En realitat, el TTIP és un intent d'institucionalitzar el neoliberalisme a Europa i, en un cert sentit, d'il·legalitzar mesures com la nacionalització. Podríem dir que amb el TTIP els EUA i la UE volen alliberar les multinacionals de qualsevol control democràtic i prohibir a tots els efectes el socialisme.
Aquest és el pla de la UE i el capitalisme, i no podem tenir-ho més clar. Tot i així, com està passant a Bèlgica i França actualment, la classe obrera és capaç de posar obstacles al camí del neoliberalisme i les seves institucions com la UE. Amb un programa clar, la nostra classe és capaç de trencar amb l'austeritat, les retallades sense fi i les divisions causades per la desigualtat.
NO A LA UE NEOLIBERAL I CAPITALISTA!
PER LA UNITAT DE LA CLASSE OBRERA EUROPEA I EL SOCIALISME!
Alguns punts sobre el TTIP
- Només les corporacions seran invitades a participar en la redacció de noves lleis. L'anomenada "cooperació regulatòria" permetrà que representants de grans companyies i buròcrates d'ambdós costats de l'Atlàntic influeixin en els esborranys de llei dels grups d'experts abans, fins i tot, que aquests siguin debatuts als parlaments electes. Un documental de la Sexta va revelar que al 92% de les reunions que la Comissió Europea ha mantingut en la fase preparatòria del TTIP només han sigut escoltats els representants de les empreses i que totes les reunions són secretes.
- Els inversors podran demandar als estats. L'ICS (Investment Court System) donarà als inversors estrangers (és a dir, a les empreses canadenques i nord-americanes) el dret a demandar als estats europeus si creuen que les lleis o mesures de la UE o de qualsevol dels estats membres perjudiquen les seves inversions i disminueixen els beneficis esperats.
- Els estàndards de qualitat alimentària i protecció del consumidor es poden veure debilitats.
- Els drets i llocs de treball dels treballadors correran perill. Els EUA es neguen a reconèixer drets bàsics dels treballadors.
- CETA i TTIP augmentaran encara més les desigualtats. Els ja privilegiats es beneficiaran més amb la CETA i el TTIP. Les grans empreses obtindran encara més avantatges respecte les petites i mitjanes empreses.
- La liberalització i la privatització es convertiran en camins d'un sol sentit. El CETA i el TTIP faran encara més complicat i possiblement, fins i tot, impossible renacionalitzar institucions antigament públiques, com hospitals o la recollida de brossa, un cop s'hagin privatitzat.
