 |
| Foto: Israel Hergón / Flickr |
Pel fi de
l'austeritat, lluitem per un govern de ruptura
Socialisme Revolucionari
Malgrat la victòria del PP i de la majoria obtinguda pels
partits del capital, el 20D va suposar una sacsejada forta als fonaments del
règim del 78. Després d'anys de lluites al carrer i a les urnes, per primer cop
en molt de temps, els partits de l'establishment s'han vist incapacitats per a
formar el pròxim govern d'austeritat.
És un signe clar de crisi i descomposició del sistema: el
poder, la classe dominant, no només no és capaç de garantir la governabilitat
de l'estat, sinó que, fins i tot, té problemes per a mantenir sota control als
seus propis partits. Avui dia, un PP intrínsecament corrupte està ple de
batalles internes, imputacions, acusacions... Malgrat d'haver aguantat
significativament bé a la cita electoral, el seu lideratge com a principal
partit de les classes dominants espanyoles sembla mostrar signes clars de
debilitat, fins al punt que tan sols la seva permanència en el poder el manté
unit. Al mateix temps, el que semblava el seu relleu natural, Ciudadanos, no
sembla en disposició de donar el "sorpasso" en la dreta espanyola.
Per la seva banda, dins del PSOE també es lliura una batalla
immensa per la seva direcció. Les limitacions que ha mostrat l'antiga
socialdemocràcia europea a l'hora d'afrontar la crisi, el condemnen a la
inestabilitat i li auguren un futur negre. La pròxima cita electoral serà clau
pel seu futur, sobretot si pensem que molt possiblement tindran un paper clau
en qualsevol de les diferents possibilitats de govern.
Totes aquestes contradiccions tindran un pes encara més
significatiu després del 26J. Sigui quin sigui el resultat electoral, el que és
evident és que qualsevol possible nou govern pro-austeritat serà molt més dèbil
que l'actual majoria absoluta del PP, per la qual cosa tindrà moltes més
dificultats per implantar retallades i, per tant, serà molt més permeable a la
pressió del carrer.
D'altra banda, l'acord entre Garzón i Iglesias per a la
formació de la candidatura Unidos Podemos suposa una fita molt important.
Després d'un període postelectoral de negociacions plenes de postureig que han
portat a la majoria de votants a l'afartament sobre la situació, la formació de
la candidatura única ha omplert novament d'il·lusió i esperança a un moviment
que fa anys que lluita, tant al carrer com a les urnes, sense victòries
significatives.
Segons totes les enquestes, Unidos Podemos està en
disposició d'aconseguir el segon lloc en les noves eleccions i, fins i tot, no
és descartable que lluiti pel primer. Des de SR donem suport activament a
aquesta candidatura i treballem per a convertir-la en una veritable eina de
transformació social. S'han acabat els temps en els quals els resultats
electorals de l'esquerra eren marginals i s'ha obert un període on hem vist i
seguirem veient a aquestes formacions en posicions de governabilitat.
Tot i aquesta bona notícia, no es pot deixar d'assenyalar
que queda molt de camí per recórrer i que les experiències a Grècia o als
ajuntaments del canvi a l'estat espanyol mostren que no és suficient amb
conquerir el poder institucional per a donar resposta a les necessitats més
urgents de la classe treballadora. La classe dominant, organitzada més enllà
dels partits polítics que la representen, té molt clar que només poden mantenir
els seus privilegis atacant i rebaixant els drets i els nivells de vida dels
treballadors. Això s'acaba traduint en les polítiques d'austeritat que hem vist
durant els últims anys i, això, no canviarà per molt que els partits que
representen als treballadors guanyin eleccions. Com hem repetit en moltes
ocasions, els canvis profunds no es donen a través de les institucions, sinó a
través de les lluites al carrer, als centres d'estudi i a les empreses. I
aquests canvis no són possibles seguint les normes que marca el marc
capitalista. Dit d'una altra manera, només mitjançant un programa rupturista és
possible acabar amb l'actual crisi sistèmica que ens porta a una vida de misèria
i manca de drets. Malauradament, el programa d'Unidos Podemos encara està lluny
de recollir aquestes mesures rupturistes (nacionalització de la banca i altres
sectors estratègics, impagament del deute, inversió pública massiva, dret
efectiu d'autodeterminació) i lluitar perquè aquestes siguin la base del
programa és una de les principals tasques que els marxistes revolucionaris
tenen ara mateix sobre la taula.
Al mateix temps, valorant molt positivament l'acord, és
evident que aquest ha tingut lloc de forma cupular, és a dir, per acord entre
les direccions, i el resultat encara està lluny de ser un veritable front únic
des de la base. Aquest front hauria de tenir espais de debat i treball conjunt
a les bases. Aquests espais han de servir per a posar en contacte als millors
activistes vinguts de les diferents organitzacions, tradicions i moviments i ha
de ser des del contacte i treball conjunt que s'assoleixin conjuntament les
conclusions correctes. Sense una veritable mobilització democràtica des de la
base es corre el perill que Unidos Podemos es converteixi en una eina
burocràtica que tan sols es mou en el pla institucional i que acabi sent un pes
mort pel moviment.
Un possible pacte de govern amb el PSOE, possibilitat que no
deixen de repetir des de la direcció de Podemos, impossibilitaria portar a
terme les dues tasques que hem assenyalat com les més importants pel moviment
en la conjuntura actual: lluita per un programa de clara ruptura amb el
capitalisme i el règim del 78 i lluita per una organització veritablement
democràtica des de la base que es mobilitzi activament pels seus drets.
Qualsevol pacte de govern amb un partit pro-austeritat implica seguir fent
retallades, o el que és el mateix, governar contra els interessos del poble
treballador.
Més enllà de les mesures rupturistes anunciades més amunt,
la primera de les actuacions ha d'anar encaminada a donar resposta immediata a
les situacions d'urgència que viuen milions de persones mitjançant un pla
d'emergència social que tan sols és viable aplicar trencant amb els actuals
sostres de dèficit i altres imposicions vingudes des de la Troika. Cal ser
conscient que qualsevol acció d'aquest tipus mai va ser portada a terme amb el
beneplàcit de la veritable classe dominant i que, per tant, no té sentit buscar
l'acord amb aquesta classe. Això significa que davant un inevitable
enfrontament des del govern contra la classe dominant, si no estàs armat amb un
programa rupturista i una mobilització sostinguda, acabes capitulant davant del
sistema (com en el cas de Syriza a Grècia) i convertint-te en un gestor més de
les engrunes del capitalisme.
Aquest procés de mobilització i pressió des del carrer ha de
començar ja, des de la mateixa campanya electoral que ha de servir com a punt
de partida d'un pla d'acció continuat que lluiti per una veritable
transformació social.
