 |
| Foto: José María Mateos / Flickr |
Roberto Pérez, Socialisme Revolucionari Barcelona
La victòria de
l'esquerra en les eleccions regionals i locals de l'any passat i la formació
d'Unidos Podemos, amb la possibilitat de la victòria d'un govern a favor dels
treballadors el 26 de juny (o en futures eleccions), és un pas molt positiu.
Socialisme
Revolucionari celebra aquests canvis, ja que hem reclamat la unitat de
l'esquerra per a maximitzar les nostres oportunitats, i farem campanya pel més
gran suport electoral possible a Unidos Podemos. Però si en realitat volem
canviar la societat, serà l'elecció d'un govern d'esquerra suficient? Molts
pensen que si podem guanyar les eleccions amb un programa radical, serem
capaços de reformar o canviar les institucions per a orientar-les cap als
treballadors, i a través d'aquestes reformes, construir un sistema més just per
a tothom.
SR defensa que
necessitem un programa radical per a Unidos Podemos, però també plantegem la
qüestió de quin és el paper dels governs d'esquerra. És reformar les
institucions per a fer-les més favorables als treballadors o és desafiar el
mateix sistema democràtic capitalista i contraposar-lo amb un sistema basat en
una democràcia obrera?
Per desgràcia,
l'experiència de Grècia ens mostra que l'elecció d'un govern d'esquerra com el
de Syriza no ha sigut suficient. El resultat d'aquesta elecció no va portar cap
canvi fonamental, ja que aquest govern ha sigut forçat per segon cop a acceptar
més austeritat, el contrari del programa pel qual havien sigut escollits.
Estem en un
període en el qual el capitalisme, per la profunditat de la crisi actual, és
incapaç i reticent a acceptar cap reforma a favor dels treballadors, i molt
menys d'aturar les privatitzacions i mesures d'austeritat. Les opcions d'un
govern d'esquerra es mostren clarament quan intenta realitzar reformes: o jugar
dins de les normes de la democràcia capitalista o trencar amb aquesta. El
govern d'esquerra a Grècia va exigir romandre dins del sistema i això els ha portat
a una traïció de les seves promeses electorals. Això planteja importants
lliçons per a l'esquerra espanyola i el futur govern que hem d'aprendre
ràpidament.
Límits de la democràcia capitalista
Hi ha una
desil·lusió generalitzada cap al sistema capitalista i les seves institucions.
Moltes persones, correctament, pensen que el règim del 78 és corrupte. El
mateix Lenin va assenyalar que la història ha mostrat com els governs
capitalistes tenen dos mètodes per a controlar la gent. Un és la violència i l'opressió, l'altre és
el mètode de "l'engany, l'adulació, la promesa d'un milió de concessions
mesquines sobre coses que no són essencials mentre es reté el que és
essencial" (Tesis d'abril, 1917).
La història ha
mostrat moltes vegades que Lenin tenia raó, quan el capitalisme ha utilitzat
mètodes com les dictadures i governs militars, i quan han sigut possibles les
democràcies parlamentàries. El resultat és sempre la protecció de l'elit
dirigent i l'explotació de les masses, encara que els mètodes siguin diferents.
Durant l'època de
la transició vam veure l'ús del segon mètode amb una democràcia capitalista de
mentides i enganys clarament exposada ara diàriament. Recentment, hem començat
a veure la tornada de mesures més autoritàries que provenen de la por del
capitalisme a qui hi hagi una lluita més seria. El capitalisme comprèn
correctament que la consciència de la gent treballadora ha augmentat i està
qüestionant el seu sistema.
En realitat, la
societat està dirigida per les grans empreses i institucions no democràtiques.
Els parlamentaris electes són, en el millor dels casos, càmeres de discussió
política mentre el poder real segueix estant en mans de l'1% que dirigeix
bancs, mitjans de comunicació i fàbriques. És per això que existeix la
democràcia capitalista i per això hem de desafiar-la.
La democràcia obrera i la lluita al
carrer
El 15M va ser la
primera vegada en una generació que molta gent jove va començar a considerar
que les coses necessitaven canviar. Una idea important del 15M era que la
democràcia ha d'estar en mans de la gent i no de les institucions i el sistema.
Durant un breu període, i de forma il·limitada, el 15M va ser una democràcia
alternativa amb òrgans experimentals de lluita que es van estendre ràpidament i
que estaven directament oposats a les institucions de la democràcia
capitalista. D'alguna manera, va tenir algunes de les característiques dels
primers soviets a la Rússia prerevolucionària i als òrgans formats durant la
Comuna de París. Per descomptat, el 15M tenia moltes carències i el seu mètode
horitzontal, encara que positiu a escala local, era una restricció en l'àmbit
regional i estatal. La lliçó clau del 15M va ser la inclusió de les masses en
la democràcia i la creació d'una veu independent, ja que només sobre aquestes
bases es pot construir una democràcia de la gent treballadora.
Per aquesta raó,
la lluita als carrers és tan important quan s'està lluitant per un govern dels
treballadors i no podem oblidar-ho quan participem en eleccions. El mateix
Podemos és un gran pas endavant i expressa moltes de les demandes del 15M, però
ha anat adoptant progressivament un enfocament electoralista, com altres en
l'esquerra, i això és un perill que hem d'evitar.
Però, en construir
un moviment capaç de trencar amb les il·lusions en la democràcia capitalista,
no hem de quedar-nos apartats d'aquesta abstenint-nos a participar per a
protegir la nostra puresa. Cal utilitzar el que hi ha de democràtic per a
construir un moviment des de les bases. Les organitzacions germanes de
Socialisme Revolucionari internacionalment (CIT) fan servir els representants
electes de forma molt efectiva (veure La Bretxa 13 a Internet). Quan hem
aconseguit representants electes dels treballadors, els hem utilitzat per a
construir un moviment per lluitar per cada reforma possible, però també per a
explicar el caràcter temporal de les reformes si no lluitem per una democràcia
obrera i una societat socialista, vinculant la tàctica de la lluita per les
reformes amb la idea d'un canvi revolucionari. Aquesta lliçó pot ser apresa per
les forces de l'esquerra que prenen el poder a nivell local, regional o
estatal. La nostra tasca no és la de gestionar millor el capitalisme, sinó la
de la mobilització per a acabar amb ell.
És aquest
enfocament dual el que necessitem en aquest moment: lluitar per guanyar les
eleccions però al mateix temps advertir que votar no portarà les victòries,
només ho faran les lluites al carrer i la construcció d'una força
revolucionària. Aquesta visió està en minoria en aquest moment, però s'estendrà
en el pròxim període quan quedi clar a sectors més amplis de la societat que no
podem reformar la democràcia capitalista. SR fa una crida a tots els individus
i grups que comparteixen la nostra estratègia, perspectives i tàctiques per
lluitar amb nosaltres en la construcció d'un mètode revolucionari per a acabar
amb el poder capitalista.
