Viki Lara,
Socialisme Revolucionari Sevilla
Alguns temes recurrents a l'Estat Espanyol són les baixes
taxes de natalitat, l'edat cada cop més gran per a tenir el primer fill,
l'envelliment de la població (que s'utilitza com a excusa per atacar la
sanitat, les pensions i altres serveis...). Fins i tot va sortir a la premsa la
notícia que en el primer trimestre del 2015 hi va haver un creixement vegetatiu
negatiu, és a dir, que durant aquest trimestre hi va haver més morts que naixements.
Per descomptat, defensem el dret de les dones a no ser
mares si així ho desitgen i neguem qualsevol tipus de discurs retrògrad i
masclista com el que Ruíz Gallardón va utilitzar per al seu vergonyós intent de
restringir el dret a l'avortament: "La maternitat lliure fa a les dones
autènticament dones". Aquesta cita és el reflex d'una visió que neguem
completament, que relega les dones al paper d'incubadores de bebès, i
posteriorment de cuidadores, tant de la descendència com dels seus familiars majors
o malalts. És la mateixa visió que busca el control sobre els cossos de les
dones i, sobretot, sobre la sexualitat de les dones, i que ha restringit el
dret a l'avortament precisament a les dones menors d'edat més vulnerables, ja
que es demana el consentiment patern per a la interrupció de l'embaràs. Ens
oposem a aquesta reforma i seguim reclamant l'accés a l'avortament públic,
segur i gratuït, sigui quina sigui la Comunitat Autònoma on es visqui, i
l'accés gratuït a mètodes anticonceptius.
Però aquest article se centra en la situació contrària, en
aquelles dones que volen ser mares però no s'ho poden permetre a causa de la
situació econòmica i laboral en què viuen. A finals de gener, el diari El País
va publicar un article titulat: "Massa tard per a ser mares". La tesi
general de l'article, les dones pensem que encara som fèrtils després dels 35
o, fins i tot, dels 40 anys (influïdes per les notícies sobre famoses (!)) i
quan intentem tenir el primer fill a aquestes edats, algunes es troben amb el
fracàs. Cap comentari sobre les dificultats que tenen les dones (i homes) més
joves per a formar una família o simplement per a independitzar-se dels pares,
només un breu comentari sobre la crisi econòmica.
No obstant això, les dades d'emancipació ofertes pel Consell
de la Joventud d'Espanya són molt clares. Hi ha poques possibilitats que puguis
marxar de casa abans dels 29 anys, tenint en compte que el 50% de les persones
joves estan a l'atur, de les que treballen, més del 50% tenen treballs
temporals, aproximadament el mateix percentatge està també sobrequalificat per
al seu treball i el 21% treballa a temps parcial però per manca d'hores i no
per decisió pròpia. Conclusió d'aquest desolador panorama laboral, on moltes
persones se senten obligades a acceptar el treball que sigui, la mitjana dels
salaris nets és de tan sols 10.000 € a l'any, és a dir, ni mileurista, i en
aquestes edats menys del 25% s'ha pogut permetre emancipar-se. Com per a sobre
augmentar la família.
Si s'espera fins a la franja d'edat de 30 a 34 anys, les
dades són només una mica millors, això sense comptar amb què les embarassades
són discriminades sense pietat al mercat laboral, malgrat que les lleis comptin
amb diverses garanties com el no acomiadament durant l'embaràs. En primer lloc,
una dona embarassada i a l'atur es pot oblidar d'aconseguir un contracte, si
tenia un contracte temporal, el més segur és que no se li renovi o se la torni
a trucar des de la mateixa empresa, i moltes altres dones, en incorporar-se,
veuen com se les obliga a condicions de treball incompatibles amb la seva nova
situació familiar fins que accepten un acomiadament improcedent com una
solució.
Defensem el
dret de la dona a decidir per ella mateixa a no ser o a ser mare, quan i com ho
desitgi. Però és impossible escollir lliurement quan el fet de tenir fills
representa un risc real de caure en la pobresa. A l'estat espanyol, les dones
cobren un 18,8% menys i aquesta bretxa augmenta amb la maternitat, la
penalització salarial de les dones amb dos fills és del 6% respecte a les dones
sense fills. Per altra banda, en les últimes dècades el nombre de famílies
mono-parentals ha incrementat i en la seva gran majoria aquestes famílies estan
encapçalades per una dona. El 65% de les dones que s'ocupen en solitari dels
seus fills no arriba amb facilitat a final de mes i la meitat no té treball. El
risc de pobresa infantil és del 53,3% en aquests casos, quan la taxa general és
del 35,4%.
En comptes de culpabilitzar a les dones d'aquesta situació,
s'han de donar els canvis en la societat que ens facilitin a tots tenir una
vida digna, i poder escollir sobre la nostra maternitat sense que la situació
econòmica i laboral sigui una trava. Problemes com l'accés a l'habitatge o com
trobar el finançament per als serveis que són socialment necessaris (sanitat,
educació, dependència, guarderies públiques) es poden solucionar si capgirem la
situació econòmica, fent que aquesta funcioni per a les necessitats de la
majoria. Això només serà possible amb els sectors clau de l'economia com banca,
transport, energia i telecomunicacions sota propietat i control públic, que a
més de les necessitats dels usuaris es preocupin de proporcionar un treball
digne, tant en salari com en condicions, per a totes les persones,
independentment de la seva situació familiar. L'extensió dels serveis públics
com sanitat i dependència no només crearien nous llocs de treball, sinó que
també resultaria en una major independència dels cuidadors, normalment dones,
per a poder prendre decisions vitals en llibertat.
