Robert Pérez, Socialisme Revolucionari Barcelona
Cada any, l'1 de maig, milions de persones d'arreu del món
participen en manifestacions i celebracions del moviment dels treballadors. És
una expressió impressionant de l'internacionalisme de la gent treballadora que
entén que tenen més en comú entre ells que amb els capitalistes del seu propi
país. Menys coneguda és la història de l'1 de maig i com aquesta lluita pot
vincular-se amb les batalles d'avui dia.
L'1 de maig té el seu origen en la lluita arreu del món per una
jornada de 8 hores sense pèrdua de salari en el segle XIX. Aquest era el
període de la revolució industrial i del desenvolupament del capitalisme i, a
la vegada, del naixement del moviment dels treballadors. Aquesta lluita va
generalitzar la ràbia dels treballadors contra el capitalisme i es va convertir
en una demanda comuna al voltant de la qual s'estava construint un moviment
obrer més ampli.
Un dels epicentres del moviment per la jornada laboral de 8
hores era Chicago i va ser allà on els esdeveniments de l'anomenada “revolta de
Haymarket” es van cristal·litzar en la lluita que posteriorment va donar lloc a
l'actual 1 de maig.
L'1 de maig de 1886, una gran manifestació va tenir lloc a
Chicago per donar suport a la jornada laboral de 8 hores. Durant els dies
posteriors, es va convocar una vaga general als EUA per lluitar per aquesta
demanda. Una de les lluites més ferotges va ser la dels treballadors de la
fàbrica de maquinària McCornick. El 3 de maig, durant unes protestes contra
l'ús d'esquirols i policia per a rebentar la vaga, es va acabar amb la mort de
diversos manifestants per part de la policia.
El 4 de maig es va convocar una protesta a l'anomenada Plaça
Haymarket contra aquests assassinats. Encara que els ànims estaven exaltats, el
líder obrer August Spies va demanar que la protesta fos pacífica, cosa que es
va complir. Gairebé al final de la concentració, la policia va marxar dins de
la manifestació per a dispersar-la. En aquest moment, una bomba casolana es va
llençar sobre la policia. Un policia va morir per l'explosió i molts altres
policies i manifestants van morir durant el posterior tiroteig que alguns van
descriure principalment com trets de la policia causats pel pànic.
L'origen de la bomba mai va estar clar. Va poder ser producte
d'un anarquista que creia en actes terroristes comesos individualment per
lluitar contra el capitalisme (que Socialisme Revolucionari no dóna suport),
però també va poder ser, com molts treballadors en aquell moment van creure,
una acció d'agents provocadors de l'estat.
El resultat va ser l'acció violenta de l'estat capitalista que
va enjudiciar els líders obrers locals. Quatre d'ells van ser sentenciats a
mort i la resta a llargues condemnes de presó. El judici va ser una farsa, ja
que van ser jutjats per associació amb la causa dels actes violents i no pels
actes en si mateixos. El mateix Spies va ser condemnat a mort, tot i les
repetides crides que va fer a una protesta pacífica. Això va causar la ira en
el moviment obrer mundial i els morts i condemnats es van convertir en màrtirs
de la lluita per la jornada de 8 hores i del moviment obrer en general.
("Vindrà un temps en què el nostre silenci serà més poderós que les
veus que intenteu estrangular avui". A. Spies, segons abans de ser penjat)
El 1890, els líders de la Segona Internacional van convertir el
dia en una protesta mundial per la jornada de treball de 8 hores i la
solidaritat de la classe treballadora a escala internacional. En les primeres
manifestacions arreu del món hi van assistir milions de persones i aquestes
continuen fins a dia d'avui.
El líder de la Revolució Russa, Trotsky, juntament amb Lenin,
va donar un discurs per al soviet de Moscú el 1924, 7 anys després de la
primera revolució reeixida dels treballadors a Rússia, i només 35 anys després
de la primera manifestació de l'1 de maig. Trotsky va arremetre contra els
llavors líders de la Segona Internacional. Va utilitzar l'exemple de com els
seus líders alemanys havien donat suport a les prohibicions i atacs de l'estat
a les manifestacions de l'1 de maig. Bàsicament, en la mateixa generació havien
traït el llegat històric de la necessitat de la lluita contra l'estat
capitalista. Si en aquell moment era cert, ho és mil vegades més ara, en
relació amb els antics partits dels treballadors com el PSOE a l'estat espanyol
i altres arreu del món. Aquests ex-partits dels treballadors reconeixen només
de boca el veritable significat de l'1 de maig.
La lluita per la jornada de 8 hores a moltes parts del món va
comportar anys d'intenses batalles. A Barcelona, es va aconseguir després d'una
vaga general de 44 dies el 1919. Amb aquest tipus de lluites militants es va
construir el moviment dels treballadors i es van guanyar molts drets bàsics que
actualment tenim. Aquest tipus de lluites heroiques és allò que necessitem ara
per la reconstrucció del moviment obrer.
En el mateix discurs de 1924, Trotsky va senyalar correctament
els tres aspectes clau que marquen la importància de l'1 de maig:
internacionalisme i solidaritat, lluita contra el militarisme (just després de
la Primera Guerra Mundial i abans de la Segona) i la lluita per la jornada
laboral de 8 hores. Aquestes qüestions són encara rellevants avui dia, fins i
tot, quan les condicions objectives i la forma en què hem de desenvolupar les
nostres tàctiques i estratègies són lleugerament diferents de les del passat.
Encara podem fer servir aquests assumptes per a unir a la classe treballadora
mundial.
La lluita contra el
militarisme
Les crisis capitalistes desemboquen sovint al carreró sense
sortida de les guerres, sigui per recursos, prestigi, o per a defendre els
interessos dels poders imperialistes. El resultat és la devastació de la gent
corrent. Actualment, estem vivint una onada d'atacs terroristes horribles (com
comentem en el nostre article sobre els atemptats a Brussel·les) que són el resultat
directe de les també horribles guerres pel petroli a Iraq.
Això està vinculat amb el desastre que s'està desenvolupant a
Síria i que força a milers de persones a arriscar les seves vides per a escapar
de la mort i la destrucció, cosa que s'ha convertit en el focus dels mitjans de
comunicació. Moltes persones instintivament han volgut ajudar als que pateixen
a través de campanyes des de la base que han sorgit a nombroses localitats i
barris de la classe treballadora.
Aquest internacionalisme i humanitat bàsics són moviments
paral·lels als horrors de la guerra i el terrorisme, i hem de construir-los, no
deixant-los en arguments morals i caritatius de l'ajuda als altres, sinó
basant-los en l'arrel d'aquests problemes. L'única solució a llarg terme es troba
en la unitat de classe de la gent corrent, que serveixi com a pont entre
religions i nacionalitats, i que es basi en organitzacions que lluitin per un
món socialista, igualitari i democràtic.
Síria és només un dels exemples més brutals del problema de les
migracions humanes en l'era moderna, que són causades per la guerra i la
pobresa que fa anar a buscar treball i una vida millor a milions de persones.
La patronal, els seus representants polítics i les institucions
normalment no tenen problemes amb les migracions econòmiques, ja que les fan
servir per a minar les condicions i salaris de la població oriünda per a
augmentar els seus beneficis. Al mateix temps, la immigració s'utilitza per a
desviar la ràbia de la gent corrent per la falta de recursos que causen els
programes d'austeritat. Això és a la vegada utilitzat per la propaganda de
dreta, fomentant el racisme i culpant els immigrants dels problemes socials
causats per la mateixa patronal.
Internacionalisme
Les institucions no democràtiques de la Unió Europea que
representen només a l'elit governant Europea, han fet molt poc per ajudar als
refugiats sirians o als immigrants econòmics. Intenten utilitzar una Grècia
castigada per l'austeritat com a para-xocs dels pitjors problemes de la crisi
síria. Continuen demanant més austeritat a la classe treballadora europea. No
hi ha res progressista ni reformable a la UE. El millor que podrien fer els
representants dels treballadors escollits per al parlament europeu és construir
una plataforma per una Europa alternativa, una Europa socialista i unida.
La crisi actual del capitalisme ha afectat a tothom. El
capitalisme opera a nivell international, però sovint pensa a nivell estatal i,
per tant, un internacionalisme i una solidaritat reals són més importants que
mai. Hem de lluitar per un món de la classe treballadora i, també, organitzar
sobre aquesta base on sigui possible. Com Socialisme Revolucionari fa en el
Comité per una Internacional dels Treballadors. Això inclou la lluita pels
drets democràtics dels països que vulguin l'auto-determinació, però construir
això forma part d'un objectiu socialista mundial. Es va poder entreveure el que
és possible aconseguir a la vaga general europea parcial del 2012. Aquesta
hauria pogut assestar un gran cop a l'austeritat si en aquell moment els líders
del moviment europeu haguessin desenvolupat tot el seu potencial. Però no podem
simplement desitjar que això succeeixi, hem d'organitzar els treballadors del
món al voltant d'un programa que beneficïi a tots.
Jornada de 8 hores sense
pèrdua de salari
La demanda d'una jornada de 8 hores sense pèrdua de salari
encara té vigència a moltes parts del món, però ara estem a un món d'atur i
subocupació massius, on les conquestes del passat s'estan destruint per
l'austeritat. La seguretat laboral, l'habitatge garantit o la idea bàsica de
democràcia en si mateixa estan decaient en el sistema actual. La precarietat és
la norma. L'empenta principal rere la campanya original per la jornada de 8
hores era una lluita ofensiva per una vida digna de la gent treballadora.
Aquesta és encara la lluita d'avui dia. La campanya per salaris mínims dignes
com els 15 dòlars l'hora (veure article a la pàgina 6) i les campanyes per la
Renta Bàsica es troben en aquesta tradició. Hem de lluitar per aquestes reformes
bàsiques, ja que el capitalisme es resistirà a tots els nivells, però sobretot
hem de vincular aquestes demandes amb la necessitat de lluitar per la fi del
capitalisme.
Els primers anys de les protestes de l'1 de maig van tenir lloc
en un període històric on el capitalisme estava en ple desenvolupament, a la
vegada que el moviment obrer mundial lluitava per l'avanç de la humanitat.
Durant els últims 130 anys, des del primer 1 de maig, hem vist victòries i
derrotes, però també intents i oportunitats per a acabar amb el capitalisme i
crear un món socialista. Hem d'aprendre dels nostres màrtirs i història, però
sobretot recordar que res s'ha guanyat veritablement sense un enfocament
revolucionari de la lluita de classes.
