No a les grans coalicions del règim del 78! Per una
alternativa dels treballadors! Pel fi de l'austeritat!
La crisi econòmica ha posat de manifest el profund descontentament de la
majoria de la població en relació amb les institucions i els representants
polítics. Al mateix temps, ha augmentat l'interès per la participació en la
política i en la defensa de causes concretes, sobretot al carrer. Les
dificultats econòmiques, que s'han aprofundit amb la política de retallades i
austeritat implementada tant pel PSOE com pel PP, van revitalitzar les
protestes i la recerca d'una alternativa. El resultat de les eleccions del 20D
ha reflectit aquest canvi social i ha donat el tan esperat cop al sistema
bipartidista.
S'ha obert un període d'inestabilitat política i de crisi de
governabilitat. Sense grans majories ja, els diferents partits donen un pesat
espectacle de pactes i investidures fallides. Després de la renúncia de Rajoy a
la investidura, Pedro Sánchez va anunciar un vergonyós acord proausteritat amb
Ciudadanos, que implica la continuïtat de les retallades i les polítiques
aplicades durant els últims anys.
Per altra banda, la posició de la direcció de Podemos, basada en un
possible pacte amb el PSOE per un "govern de canvi" comporta un gran risc.
Hem de tenir en compte que el PSOE ha sigut el primer partit a aplicar la
política de retallades. Arreu d'Europa, la socialdemocràcia ha abandonat el seu
antic programa i es posiciona sense embuts de la banda procapitalista. Sabem
que, com ha succeït a Grècia, les elits europees faran tot el possible per
esclafar qualsevol temptativa de millora social que no s'ajusti a les seves
regles pressupostàries i a la seva fórmula de retallades, i el PSOE no està
disposat a desafiar això.
Qualsevol pacte amb un partit clarament proausteritat està condemnat a
aplicar mesures en contra dels interessos de la majoria. Amb el seu actual
posicionament, a la direcció de Podemos li serà molt més difícil justificar una
negativa a entrar en una coalició amb el PSOE en el futur i faria millor en
cridar a la mobilització social com veritable garantia de canvi.
Al mateix temps, la perspectiva de noves eleccions al juny es fa cada
vegada més probable. Davant l'embús per falta de govern, la pressió política es
consolida des de l'exterior. La Comissió Europea insisteix que una solució
diferent de les variants de la gran coalició podria "desaccelerar l'agenda
de reformes". Però, la inestabilitat política i la incapacitat de formar
govern és producte del fracàs dels seus partits i de la seva decisió política
de fer suportar el pes de la crisi pels de baix.
Curiosament, l'últim sondeig del
CIS senyala que la primera preocupació de la gent és l'atur 78%, la segona la
corrupció 47,5% i molt per sota la preocupació de cara a l'absència de govern,
un 1,4%. Facilitar la tasca de formació d'un nou govern d'austeritat no és la
nostra responsabilitat, ni de les organitzacions de l'esquerra, ni dels
treballadors i joves. Hem de denunciar tota amenaça d'ingovernabilitat de la
part dels partits i la classe dominant, sigui utilitzada per una campanya cap a
noves eleccions o per a forçar la formació d'una gran coalició.
Des de Socialisme Revolucionari donem un no rotund al pacte entre PSOE i
Ciudadanos, perquè el seu contingut és humiliant per a la classe treballadora.
Consisteix en una bateria de mesures proempresarials i deixa intactes les
reformes més reaccionàries del PP, simplement afegint alguns retocs i
compromisos buits. Per exemple, en l'acord es diu que els drets socials han de
ser blindats per la Constitució, però la nova modificació de l'article 135,
només es compromet a "determinar l'abast" del significat de
"l'estabilitat social de l'Estat", sense entrar en més detalls, cosa
que no blinda aquests drets en absolut.
Això mostra un cop més que l'interès d'aquests partits no és resoldre la
urgència social i els enormes problemes de precariat, treball digne, atur,
habitatge, sanitat, educació, drets democràtics dels pobles, etc. La prioritat
absoluta que aquestes qüestions necessiten passa per sobre de les regles
pressupostàries. Limitar-se a acceptar les regles del sistema capitalista tan
sols condueix a més de la mateixa recepta austericida i no pot oferir cap
sortida a les demandes d'autodeterminació de territoris com Catalunya. Una veritable
solució implica trencar amb l'eix central del règim del 78, mitjançant mesures
socialistes com el rebuig del pagament del deute, la desobediència
pressupostària, la propietat pública i democràtica de la riquesa i la
recuperació dels pilars de l'economia.
Cap acord de govern pot ser acceptat per l'esquerra si no va en aquesta
direcció i inclou la derogació de les reformes laborals del PP i PSOE, el
restabliment de l'accés a l'atenció sanitària pública a totes les persones amb
residència al país, la llei Mordassa, la LOMCE, la reforma de la llei de
l'avortament i la convocatòria d'un referèndum amb l'objectiu d'impulsar
l'autodeterminació de qualsevol territori.
Totes les organitzacions d'esquerra, incloent-hi a Podemos i IU, han
d'oposar-se incondicionalment a totes les possibles variants d'una gran
coalició i, sobretot, no entrar en pactes de govern amb els partits disposats a
defendre fins a les últimes conseqüències l'aplicació de l'austeritat. No podem
crear il·lusions en cap tipus de canvi polític real si aquest no va acompanyat
d'una relació de forces suficient des de la movblització social. Per això,
cridem a una mobilització massiva capaç d'exercir la pressió suficient per a
forçar als partits proausteritat a donar marxa enrere. En definitiva, davant
l'embús de formació de govern i la perspectiva de noves eleccions, és necessari
impulsar una candidatura única que aglutini a totes les forces socials contra
l'austeritat, capaç de fer avançar el moviment dels treballadors amb un
programa de ruptura capaç de portar fins al final les seves reivindicacions.
Però aquesta candidatura única no es pot deixar a la voluntat de les
direccions dels partits, sinó que s'ha de basar en la mobilització i la pressió
des de baix dels milers d'activistes que fa anys que lluiten, des de diferents
fronts i organitzacions, pel fi de l'austeritat i la transformació social. Ja
hem vist com les direccions dels partits, moltes vegades, en comptes de
facilitar l'entesa entre les diferents sensibilitats de l'esquerra, dificulten
amb els seus posicionaments la formació d'una candidatura única. Una gran
mobilització des de baix és la millor manera de forçar l'entesa entre les
diferents organitzacions d'esquerra i l'única manera de posar en escac el
sistema i disputar-li el poder als partits que el defensen.
Lluitem per una candidatura única, lluitem per un govern dels treballadors.
