Els
afusellaments del 27 de setembre de 1975
Juan
Bértiz. Socialisme Revolucionari, Barcelona
El 27 de setembre de
1975, el règim franquista aplicava les últimes penes de mort, tot just dos
mesos abans de la mort del dictador, en un moment en què el règim trontollava.
Els afusellats eren: José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena,
militants del FRAP, i Juan Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegui,
militants d'ETA (polític-militar). Les condemnes a mort van despertar una onada
de solidaritat no solament a tota l'oposició política espanyola, sinó també a
escala internacional. Des de feia uns anys, el règim franquista es trobava en
clara decadència a causa d'una profunda crisi econòmica, un augment de les
mobilitzacions a tot el país i la malaltia del Generalísimo Franco, símbol de
la dictadura i la figura que aparentment mantenia unides les diverses famílies
que, de forma evident, existien en el franquisme des de ja feia uns quants
anys, amb plantejaments i tàctiques molt diferents.
De fet, una part
important de l'aparell de l'Estat era conscient que la dictadura no es podia
mantenir intacta. El desenvolupament del país iniciat vint anys abans exigia
una adaptació als països europeus. Hi havia una aproximació a la Comunitat
Econòmica Europea que requeria un canvi constitucional profund. No obstant
això, una altra part de l'aparell de l'Estat s'oposava amb rotunditat a
qualsevol tipus de canvi, desitjava mantenir la puresa ideològica, jurídica i
política del règim. Els més ortodoxos es van agrupar al voltant de l'associació
Fuerza Nueva i havien trobat en l'almirall Carrero Blanco un dels seus valedors
més importants, sobretot quan va ser nomenat president de Govern el juny de
1973. Tot i així, el seu assassinat, sis mesos després del nomenament, a mans
de l'organització opositora ETA va desbaratar en gran mesura els sectors més
immobilistes i els aperturistes van anar guanyant terreny, conscients que la
dictadura estava esgotada i, per tant, els privilegis sorgits a la seva ombra
havien d'adaptar-se als nous temps, però sens dubte també recelosos de l'auge
de les mobilitzacions socials i cada cop major organització d'aquestes.
No en va, no només
influïen les exigències d'Europa occidental perquè Espanya es democratitzés per
a aprofundir les relacions i incorporar el país al Mercat Comú, sinó també
existia el temor a la cada vegada més gran mobilització de la societat
espanyola, la qual podia posar en perill el sistema i el seu ordre classista.
El fet que les organitzacions de l'oposició fossin clandestines no permetia
saber amb exactitud la seva força real, però a més, anaven apareixent noves organitzacions
més a l'esquerra, més combatives i radicalitzades, que anaven prenent una
incidència major en els medis obrers i universitaris del país.
Fins a mitjans dels
seixanta, el PCE era sens dubte el partit més fort a l'interior d'Espanya,
mentre que altres forces històriques que van existir durant la República com la
CNT, el PSOE, el POUM o el PNV amb prou feines havien creat petites estructures
interiors, movent-se més a l'exterior. Van influir factors internacionals com
els moviments de descolonització a Àsia i a l'Àfrica, les lluites a Amèrica
Llatina, els nous aires de l'Església Catòlica amb el Concili Vaticà II o el
maig francès. Però també hi va haver factors interiors, com l'aparició d'ETA el
1959 que va optar per la lluita armada, el sorgiment de les Comissions Obreres
en l'àmbit sindical, la creació de nous focus d'oposició, entre ells el FLP que
va donar pas a organitzacions d'extrema esquerra com la Lliga Comunista
Revolucionària, o el gran descontentament de quadres del PCE per la política
adoptada, que no va ser ni entesa ni acceptada, sobretot pels sectors juvenils
que exigien una ruptura.
Això explica en gran
mesura que una gran part dels dirigents, dels quadres i dels tècnics del
franquisme es comencessin a moure per a iniciar una obertura cap a un nou model
d'Estat sense que es desmuntés l'Estat sorgit de la Guerra Civil. L'hereu del
règim, el llavors Príncep d'Astúries i, a la mort del dictador, futur Rei
d'Espanya, Juan Carlos de Borbón, també va començar a moure els seus fils entre
els dos principals corrents aperturistes, d'una banda aquell que defensava una
obertura limitada a les associacions i partits afins a les normes fonamentals
franquistes i de l'altre el corrent que defensava una democràcia semblant a la
de la resta de països de la CEE, això sí, assumint l'anomenada reconciliació
nacional, és a dir, que es passés pàgina als lustres de repressió i no es
toqués res (ni a ningú) del règim franquista. Abans de la mort de Franco, bona
part dels partits de l'oposició van començar a coordinar-se en la Plataforma
Democràtica i en la Junta Democràtica, la futura platajunta, formada per un
conglomerat variat d'organitzacions que incloïa al PCE i al PSOE, tots dos ja
en negociació amb els aperturistes del franquisme.
Com s'ha dit, el nomenament
de Carrero Blanco al juny de 1973 va ser un cop dur per als que buscaven un
pacte per la transició política cap a l'obertura. L'almirall era un dels
polítics amb més pes en el règim i també un dels més ortodoxos i sens dubte el
principal opositor a un canvi. L'atemptat al desembre de 1973 que li va
esbiaixar la vida va permetre tornar a contemplar la possibilitt d'un canvi en
el panorama polític del país, un canvi no rupturista que la direcció del PCE,
amb Santiago Carrillo com secretari general, ja havia assumit completament.
Malgrat això, en contra de la imatge que van voler donar, el camí del procés no
estava tan tancat, les mobilitzacions obreres, socials i estudiantils creixien
per tot arreu i els macrojudicis com el procés 1001 contra el sindicalisme o
l'execució de Salvador Puig Antich no anaven a parar la força de les creixents
lluites.
Les cinc penes de mort de
setembre de 1975 van marcar en aparença un nou enduriment del règim. Tot i
així, va ser més aviat un gest d'impotència d'una dictadura que ningú, excepte
un grapat de fonamentalistes franquistes, confiava a mantenir en la seva
essència. La malaltia terminal del dictador, la crisi econòmica, la
mobilització dels treballadors a les zones industrials, la radicalització dels
moviments socials – estudiants, associacions de veïns, feminisme – o el
moviment basc d'alliberament nacional, que ajuntava a la seva reivindicació
nacional la necessitat d'una transformació socialista de la societat, tot això
indicava que el règim corria el perill d'enfonsar-se i la possibilitat d'una
ruptura s'obria pas en sectors amplis de la societat. Potser, el missatge que
volien dirigir Franco i la seva camarilla a l'oposició, sobretot aquesta
oposició que negociava amb sectors del règim, era que no hi cabia la ruptura,
les execucions podrien ser una advertència, encara que va resultar ser un gest
patètic criticat dins i fora del país, amb personalitats com Olof Palme, el
Papa o el mateix germà del dictador, Ramón Franco, exigint que no es portessin
a terme.
No obstant això, es van
aplicar, cosa que va suposar una intensa campanya de boicot al règim. Gairebé
dos mesos després, Franco va morir. Es va nomenar Rei d'Espanya al Príncep
d'Astúries i es va iniciar una transició a la democràcia que es va vendre com
modèlica, però que no va estar exempta de violència, repressió i
contradiccions. Tot i així, no hi va haver ruptura i es va estabilitzar la
reforma del franquisme que va desembocar en el model de la Constitució del 78.
Quaranta anys després, quan recordem les cinc últimes execucions del
franquisme, aquest model de transició està en crisi i estem vivint una nova
etapa de mobilitzacions que es va iniciar amb el moviment 15M, ja fa quatre
anys, i que ha canviat en gran mesura el panorama polític del país. De nou, estem
parlant en termes de reforma o ruptura, cosa que dóna més sentit a aquest
record als executats aquell 27 de setembre de 1975, que van morir per una
ruptura que llavors no es va donar i que segueix, per tant, pendent avui.
