Socialisme Revolucionari
S'ha de lluitar des de la base per un moviment de masses capaç
d'enderrocar el sistema
Les eleccions generals
del 20D es presenten com el punt més àlgid del cicle electoral que ha marcat
l'any. Els seus resultats representaran una certa expressió de la correlació de
forces polítiques acumulades al llarg de l'últim període. I entenent – com
entenem els marxistes - que la política
té com a eix els interessos de diferents classes socials, sabem que serà una
expressió més o menys propera de l'estat del moviment dels treballadors, joves,
aturats i de tots els oprimits.
En aquestes eleccions,
la posició de les forces polítiques que representen a la nostra classe enfront
de les forces polítiques – tant velles com noves – del capital i el règim del
78 és l'element clau per als socialistes revolucionaris i, per això, hem de
lluitar activament per a enfortir-la el màxim possible.
No obstant això,
aquesta correlació de forces expressades electoralment no és el reflex directe
de la posició social de la classe treballadora, o dit d'una altra manera, del
poder real de cada classe. Unes eleccions dins del marc del règim del 78 no són
el camp de batalla més favorable per als que lluitem pels interessos de la
classe treballadora. A més, cal tenir en
compte que un resultat electoral és una mesura estàtica de la consciència
d'àmplies capes de la població, una mena de foto fixa sobre una cosa que no és
fixa, sinó viva i canviant.
Són les lluites
massives dels últims 5 anys – les vagues generals, l'autoorganització d'àmplies
capes de treballadors, joves i pensionistes a les marees, a la PAH,... i el
suport massiu que aquestes lluites han tingut allò que ens dóna la millor
imatge de la força que té la classe treballadora. Malgrat l'actual i breu
reflux d'aquestes lluites, segueixen sent la correlació de forces vigent.
Socialisme
Revolucionari ha defensat durant tot el cicle electoral la presentació d'una
candidatura única d'aquestes forces socials, buscant donar lloc a una nova
força política capaç d'aglutinar aquestes lluites i basant-se en un programa
100% antiausteritat. Aquesta candidatura, construïda democràticament des de la
base, hauria pogut unir a totes les forces polítiques antiausteritat (Podemos,
Ahora en Común, les CUP, ...) reprenent el fil de les reeixides candidatures d'
“unitat popular” de les municipals del maig.
Lamentablement, una
candidatura així no ha sigut possible, no per diferències polítiques
insuperables, sinó per sectarismes organitzatius i un funcionament burocràtic
que ha impedit una veritable confluència des de la base. D'aquest fracàs, les
direccions polítiques de tots els partits importants comparteixen la
culpabilitat. S'ha tractat d'imposar la “unitat” des de dalt en comptes de
donar poder a la classe treballadora i ajudar-la en la construcció d'una
veritable unitat des de baix.
Políticament, en les
condicions actuals – quan aixafar el bipartidisme capitalista i al “nou” però
igual de reaccionari Ciudadanos es col·loca com a objectiu primordial – no hi
ha cap justificació objectiva de la desunió d'aquestes candidatures.
Tot i així, no vol dir
que no hi hagi certes diferències. D'una banda, la candidatura Unitat Popular,
encapçalada per Alberto Garzón, és la que actualment més a prop està d'una
política 100% antiausteritat i rupturista. El seu programa (o pre-programa com
a mínim) recull molts dels elements que la direcció de Podemos ha anat
abandonant en nom de la centralitat i la moderació. D'altra banda, el pes històric
dels errors comesos per IU durant el passat (pactes amb partits burgesos,
aplicació de l'austeritat, ...) llastren més el seu potencial que el de
Podemos, que en aquests moments presenta una imatge de partit més fresc.
Una cosa que uneix
ambdues candidatures és que cap d'elles pretén superar el capitalisme en els
seus plantejaments concrets. L'experiència grega ens ha mostrat com en el
context de la crisi actual i la dictadura dels mercats i la Troica a Europa,
fins a la més mínima reforma en defensa de les condicions de vida de les masses
porta a un enfrontament profund amb el sistema i les seves institucions.
Entendre que una defensa duradora de les reivindicacions obreres i populars no
és possible en el marc de la dictadura de la Troica i els mercats és la
principal lliçó que hem d'extreure del procés grec. La ruptura amb ells – i
així amb la UE i l'euro capitalista – és condició indispensable per a la
recuperació d'unes condicions materials dignes per a tots els pobles
treballadors, tant a l'Estat espanyol com a la resta d'Europa.
Conscients de com
trontolla el seu ordre establert, les veus més pragmàtiques del capitalisme
espanyol clamen ja obertament per una reforma constitucional. Davant la pèrdua
de legitimitat de les institucions i partits i al desafiament del poble català
que exigeix poder decidir democràticament el seu futur, busquen fer un nou
retoc a la Transició per a intentar acabar amb el perillós qüestionament del
sistema.
L'esquerra i els
moviments obrers i socials han de tenir clar que els problemes actuals no es
resoldran amb un retoc constitucional, ni gran ni petit. S'han d'atacar les
arrels de la situació i lluitar per un programa rupturista i socialista. L'eix
dels problemes del règim del 78 no es troba a la superestructura, sinó a la
base fonamental de la societat capitalista – la propietat per part d'uns pocs
dels béns de tots. La solució implica trencar aquest eix, a través de la
propietat pública i democràtica de la riquesa i la recuperació dels pilars de
l'economia. Aquesta és la base d'una solució socialista, que s'ha d'abordar a
escala estatal, europea i mundial.
Un altre dels reptes
als quals s'enfronta l'esquerra en aquestes eleccions és saber donar una
resposta de classe a un altre dels grans problemes que el capitalisme és
incapaç de solucionar a l'Estat espanyol: la greu crisi nacional existent a
Catalunya, a qui se li nega el dret a exercir plenament la seva sobirania. Tot
i que, tant Podemos com Unitat Popular registren en els seus programes el dret
a decidir mitjançant el referèndum, la defensa d'aquest és massa tèbia i sempre
supeditada a la voluntat de l'estat per a poder ser exercit. Igual que amb la
resta de temes, només mitjançant una via realment rupturista és possible
solucionar aquesta crisi i això exigeix estrènyer els vincles amb l'esquerra
independentista, per a arrabassar conjuntament el lideratge del moviment als
partits burgesos, tant a Catalunya com a la resta de l'estat, i plantejar un
moviment conjunt que reclami l'exercici d'aquest dret mitjançant la mobilització
sostinguda i la desobediència civil. En aquest sentit, tant l'esquerra estatal
com la catalana han de tenir clar que són els únics aliats possibles per a
aquesta i qualsevol altre lluita, i que els pactes amb la burgesia acaben
significant capitulació davant del sistema.
Per tot l'anterior, SR
sosté que és necessari votar – per l'esquerra alternativa – però, que no és
suficient! Cal anar més enllà, lluitant políticament per un programa clarament
rupturista per a l'esquerra i els moviments social, al mateix temps que es
torna a reactivar la mobilització al carrer mitjançant els mètodes tradicionals
de la classe treballadora (manifestacions, ocupacions i vagues), dins d'un pla
de lluita sostingut.
