Les eleccions del
passat 27 de setembre ens han mostrat una situació molt polaritzada amb un
electorat pràcticament dividit per la meitat sobre la qüestió de la
independència de Catalunya. Tot i que els partits que componen la llista Junts
pel Sí han perdut respecte a les anteriors eleccions, el caràcter
“plebiscitari” del 27S ha aconseguit presentar els resultats com una victòria
seva.
Fruit d'aquesta
polarització, les organitzacions que han sortit més enfortides no han estat les
tradicionals sinó les noves representants dels dos extrems. D'una banda, el
creixement de la CUP, que passa de tenir 3 a 10 diputats, representa una certa
radicalització i gir a l'esquerra d'un sector important de l'independentisme.
D'altra banda, l'auge de Ciutadans, l'altre gran triomfador d'aquestes
eleccions, representa una agudització de la crisi del PP a Catalunya.
Resulta
especialment cridaner, i una mostra del fet que la gent ha entès les eleccions
en clau plebiscitària, la gran diferència de suport a les diferents candidatures
respecte a les eleccions municipals de fa només quatre mesos.
Des de SR hem
denunciat que, sense restar importància al tema nacional, la reducció al SÍ o
NO a la independència del debat polític afavoreix terriblement les classes
dominants de tots dos pols (vegeu l'últimeditorial de La Bretxa). Al cap i a la fi, el resultat final de les
eleccions és: continuïtat i austeritat 114, esquerra proclasse treballadora 21.
Aquesta gran
diferència (114-21) té molta més importància que buscar un guanyador al
plebiscit (es pot parlar de guanyador quan els percentatges estan tan a prop
del 50-50?). I ens obliga a aturar-nos a analitzar tendències que semblen
consolidades i possibles conseqüències de cara al futur. Dos són els temes que
més ens preocupen:
L'esquerra, oportunitats i amenaces
D'una banda, el
tema nacional ha suposat, un cop més, el principal obstacle per a la formació
d'una candidatura unitària que representi les lluites de la classe
treballadora. No és la primera vegada i no sembla que hagi de ser l'última.
Entre l'esquerra independentista i l'estatal hi ha un gran abisme que no té
indicis de ser resolt i del qual treuen un terrible profit els partits del
règim. Mentre no s'aconsegueixin superar aquestes diferències, l'establishment
se sentirà còmode. Sempre hem defensat que la millor manera de forjar una
veritable unitat de l'esquerra és treballant braç a braç al carrer, als
moviments socials i obrers, i l'actual reflux de mobilitzacions no ha ajudat a
forjar aquesta unitat, per tant, és més que necessari tornar a posar sobre la
taula un pla de mobilitzacions sostingudes que mantinguin la pressió al carrer
i que obliguin al moviment a treballar conjuntament, alhora que s'intenta
generar una majoria social que aposti per la ruptura amb l'actual sistema més
enllà de centrar tota l'atenció en els parlaments i les cites electorals.
Evidentment, tot
allò que passi al pla electoral és en aquests moments de summa importància,
però, això no ens ha de fer oblidar que és al carrer, als centres de treball i
acadèmics on es gesten els veritables canvis socials.
En aquest pla
parlamentari cal destacar la gran (i complexa) oportunitat a la qual s'enfronta
la CUP, ja que els seus 10 parlamentaris els donen una posició central en la
possibilitat de formació de govern. En gran mesura, està a la seva mà la formació
d'un govern o la convocatòria d'unes noves eleccions. Cap de les alternatives
que se li presenten (investir un govern de Junts pel Sí, sigui amb Mas o no com
a president, o forçar una nova convocatòria electoral) semblen opcions
satisfactòries. Convé no oblidar que tota estratègia electoral ha d'estar
subordinada a enfortir les posicions globals en la lluita de classes i no està
clar com podria afectar aquesta convocatòria d'unes noves eleccions plenes
d'incògnites. En tot cas, allò que sí que considerem imprescindible és no
deixar-se seduir amb la idea de formar part d'un govern que, encara que pogués
fer passos en la direcció de la creació d'un estat propi, estaria obligat a
aplicar retallades i austeritat des del primer dia. Qualsevol pacte amb els
partits de la burgesia amaga darrere seu una subordinació als interessos
d'aquesta, i més amb una correlació de forces com l'actual.
A més, pel que fa
estrictament al procés sobiranista, Junts pel Sí ha mostrat cada vegada més
clarament que no tenen ni la capacitat ni la veritable voluntat d'enfrontar-se
de forma rupturista a la intransigència repressiva del capitalisme espanyol i a
la seva legalitat. Una unió interclassista del Sí acabaria sent una traïció,
tant a la classe treballadora com al moviment independentista.
La posició que
des de SR defensem com més adequada és mantenir-se en l'oposició defensant
mesures clarament rupturistes: veritable referèndum d'autodeterminació, fi dels
sostres de dèficit, impagament del deute i nacionalitzacions de serveis
essencials. Per descomptat, aquestes mesures només són viables mitjançant la
desobediència civil massiva acompanyada d'un pla de mobilitzacions sostingut
(incloent-hi vagues generals), elaborat des de baix i comptant amb la resta de
l'esquerra, no només a Catalunya, sinó a la resta de l'estat.
Aquesta situació
posaria en una situació difícil al sistema i despullaria la veritable
naturalesa d'un govern de Junts pel Sí, permetent a l'esquerra de prendre-li el
lideratge de la situació.
L'establishment, pel camí de l'acord entre
les elits
L'altre gran tema
que ha de fixar la nostra atenció és la cada vegada major preocupació de les
elits econòmiques pel que fa al tema nacional. Només cal veure la terrible
campanya de por desencadenada durant la campanya electoral i l'enorme presència
de l'assumpte a les editorials dels principals diaris capitalistes de tot el
món.
Les posicions
terriblement enrocades dels principals representants polítics de les burgesies
catalanes i espanyoles cada vegada preocupen més als grans poders capitalistes
tant dins com fora de l'estat, ja que veuen aquest conflicte com una futura
font d'inestabilitat que fa perillar l'equilibri necessari per a garantir el
bon funcionament dels seus negocis. En aquest sentit, les pressions per a una sortida
negociada seran cada vegada més i més fortes. Convé no oblidar que en última
instància aquestes burgesies són companyes de viatge i que si actualment les
seves posicions es troben aparentment tan allunyades és sobretot per una
tàctica de negociació dura dins d'un context de forta competència pels mercats
i els recursos necessaris per a explotar-los.
L'establishment
capitalista, fortament espantat davant la forta crisi econòmica, social,
nacional i política que pateix l'estat espanyol haurà, tard o d'hora, d'encarar
una reforma constitucional amb què intenti recuperar la legitimitat de l'estat
enfront del poble treballador. Això passa inevitablement per un acord des de
dalt, entre les elits (les diferents burgesies nacionals i internacionals), i
el tema nacional és una de les claus d'aquest acord.
El perill de
canalitzar l'actual crisi del règim del 78 dins dels límits del marc
capitalista és cada vegada més evident i no convé perdre això de vista. Tocar
la superestructura d'aquest règim no solucionarà els problemes fonamentals dels
pobles treballadors de l'estat – incloent-hi el problema nacional, és a dir, la
negació del dret democràtic a l'autodeterminació. Per resoldre aquesta qüestió
cal anar a la veritable arrel del sistema i combatre la dictadura dels mercats
del gran capital internacional. A les nostres lluites diàries, a cada
reivindicació i a cada elecció convé no oblidar això, si no volem desaprofitar
tota la força acumulada durant anys de lluita militant, manifestacions i
vagues.
El front únic de
les organitzacions de la classe treballadora i les masses populars, tant en
l'àmbit català com estatal i internacional, requereix una perspectiva
revolucionària: la de reemplaçar la dictadura del capital amb una democràcia
obrera socialista. Només una Catalunya socialista, confederada de forma lliure
i voluntària amb la resta dels pobles ibèrics pot garantir tant
l'autodeterminació del poble català com un futur compartit sobre la base de la
igualtat i el socialisme.
SR (CIT) vol
construir-se sobre aquesta base i seguirà lluitant per aquest programa i
perspsectiva
