Top manta

Enric Catalá / goo.gl/t5osRW
Juan Bértiz i Shawn Tarver. Socialisme Revolucionari, Barcelona

El passat 11 d'agost va morir a Salou, durant un registre dels Mossos d'Esquadra, a un pis habitat per immigrants africans, un home senegalès que es dedicava al top manta. Es va qüestionar l'operatiu policial, es van crear dubtes sobre l'accident que li va produir la mort en intentar escapar i es van produir incidents en aquesta localitat tarragonina protagonitzats per la comunitat africana, la majoritària en aquest tipus d'activitat. Tot això, va posar el tema, la venda ambulant il·legal i les persones que s'hi dediquen, al centre d'un ardu debat que, aquesta vegada, ha afectat de ple a l'administració, més concretament a l'ajuntament de Barcelona dirigit per Ada Colau.


En un estiu en què la migració ha estat en primera línia de la informació, amb els refugiats sirians que han arribat a l'Europa de l'est i la vergonyosa sangria de tots els anys al Mediterrani, aquí el debat també adquireix la seva importància i la seva especificitat. Els mitjans de comunicació no van trigar a crear alarmisme en recordar que darrere d'aquests venedors de carrer hi ha màfies (així les denominaven, amb tota la seva connotació de violència i perillositat). Aquestes s'encarregarien de repartir mercaderia – bosses, cinturons, ulleres i sabates imitant marques de luxe, així com còpies musicals i de cinema falses – provocant les queixes dels comerciants i del sector audiovisual que no poden, afirmen, competir amb els preus tirats i uns venedors, recorden, que no tenen llicència de venda, no paguen quotes d'autònoms ni impostos, sense que ningú pugui quantificar amb certesa el perjudici econòmic que aquesta activitat els pogués causar.

Encara que sigui cert que darrere d'aquests venedors hi ha qui imita productes de luxe o copia música o pel·lícules sense permís, i els distribueix, sens dubte de forma organitzada, i també que els venedors top manta no paguen impostos de cap tipus, no podem oblidar que aquest col·lectiu el formen persones que majoritàriament no tenen papers, per tant, sense facilitats per l'accés al mercat de treball, que ja està difícil per als europeus i migrants amb papers. Però, a més, en posseir molts d'ells antecedents penals per delictes contra la propietat industrial i / o intel·lectual, el seu accés a la documentació legal ja els és vedada. Estem sens dubte davant la part més feble de la cadena, cosa que reconeixen els experts en estrangeria i, fins i tot, la mateixa policia i bona part de la judicatura que s'enfronta amb aquest “delicte”. Una cadena que està formada per gent jove, majoritàriament homes, amb iniciativa i molts d'ells amb un nivell mitjà d'estudis. Van venir a Europa amb l'avinença de les seves famílies, sovint després d'enormes esforços econòmics i humans, tot això per millorar la seva situació, conscients que aquí, a Europa, podien aconseguir uns diners amb els quals poder prosperar després als seus països d'origen (un fenomen que ens hauria de sonar per ser molt semblant als dels països del sud d'Europa fa cinquanta anys).

Per tant, estem davant d'una conseqüència d'un capitalisme despietat que llança a milers d'homes i dones joves a migrar per a buscar-se la vida en circumstàncies adverses i el seu treball, legal o il·legal, serveix perquè els seus països prosperin gràcies als diners que transfereixen des de l'estranger i també perquè s'enriqueixin els països d'acollida: són mà d'obra barata, acostumada al treball dur. La migració, d'aquesta manera, es converteix en font de riquesa per als estats i a vegades, fins i tot, en arma llancívola entre els governs. Cal recordar com Espanya va començar a exigir visats als ciutadans bolivians quan el govern d'Evo Morales va decidir la nacionalització del gas, cosa que va afectar algunes grans empreses espanyoles del sector.


El principal problema al qual s'enfronten la majoria dels manters és la manca de papers, cosa que els torna vulnerables i un sector encara més marginat, sobretot quan creix la desocupació entre els treballadors i costa que les empreses, en aquest moment, s'arrisquin a donar feina a persones sense permís de residència. D'aquí, que molts d'ells hagin optat per la venda ambulant il·legal. El fet que es dediquin a aquesta activitat és, per tant, una conseqüència de la manca de papers i de la impossibilitat per a molts d'ells de regularitzar la seva situació.

El fet d'adonar-se d'aquesta realitat ha portat a moltes associacions a qüestionar el caràcter merament policial amb què s'intenta pal·liar la venda il·legal. No només no s'aconsegueix eradicar aquesta pràctica, sinó que a més empitjora en molts casos la situació dels venedors per la raó que s'ha esmentat abans: el fet que disposin d'antecedents penals els impedeix durant un termini major a accedir als papers, cosa que els manté en la marginalitat, quan, a més, resulta impossible a la pràctica aplicar les expulsions, ja sigui per falta de documentació que acrediti la nacionalitat, ja sigui pel gran nombre de persones amb carta d'expulsió.

Barcelona i la costa mediterrània, en ser una destinació turística per excel·lència, s'han tornat focus d'aquesta activitat. D'aquí que la nova alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, i la seva plataforma electoral, Barcelona en comú, hagin entrat en el debat després dels successos de Salou i s'hagin decantat per posar l'accent en la necessitat d'una política més social i menys repressiva. El nou equip municipal s'ha compromès a estudiar mecanismes d'inserció que permetin als venedors poder reciclar-se en el pla laboral, cosa que ha estat criticada tant per CDC com pel PP. Però no podem oblidar que només podran reciclar-se realment aquells migrants que disposin de papers de residència i treball, i els que no en tinguin hauran de seguir en una activitat irregular, cosa contra la qual Ada Colau i el seu equip no poden fer res, ja que la competència d'estrangeria recau en l'Estat (encara que a Catalunya s'ha cedit al govern autònom una part d'aquesta competència que té a veure amb els permisos de treball). En conseqüència, l'ajuntament només pot incidir una ínfima part en la realitat d'aquestes persones.

Ens sembla detestable que tot el pes de la llei recaigui sobre el col·lectiu més feble, el dels venedors que acudeixen a aquest mercat per a buscar-se la vida (a un article aparegut a El Periódico el divendres 28 d'agost, Xavier Bru de Sala es preguntava per què no es multava, per exemple, als compradors que acudeixen al top manta, tot i saber que adquireixen una imitació i fomenten amb la seva compra un delicte). Rebutgem la criminalització de tot col·lectiu marginat i separat de la resta de la societat per traves burocràtiques en el marc d'una legislació d'estrangeria que converteix els éssers humans en meres mercaderies. S'imposa la solidaritat amb aquests treballadors i exigim polítiques socials reals, començant pel reconeixement de tots els seus drets, entre ells els de residència i treball.