 |
| Enric Catalá / goo.gl/t5osRW |
Juan Bértiz i Shawn Tarver. Socialisme Revolucionari, Barcelona
El
passat 11 d'agost va morir a Salou, durant un registre dels Mossos
d'Esquadra, a un pis habitat per immigrants africans, un home
senegalès que es dedicava al top manta. Es va qüestionar l'operatiu
policial, es van crear dubtes sobre l'accident que li va produir la
mort en intentar escapar i es van produir incidents en aquesta
localitat tarragonina protagonitzats per la comunitat
africana, la majoritària en aquest tipus d'activitat. Tot això, va
posar el tema, la venda ambulant il·legal i les persones que s'hi
dediquen, al centre d'un ardu debat que, aquesta vegada, ha afectat
de ple a l'administració, més concretament a l'ajuntament de
Barcelona dirigit per Ada Colau.
En
un estiu en què la migració ha estat en primera línia de la
informació, amb els refugiats sirians que han arribat a l'Europa de
l'est i la vergonyosa sangria de tots els anys al Mediterrani, aquí
el debat també adquireix la seva importància i la seva
especificitat. Els mitjans de comunicació no van trigar a crear
alarmisme en recordar que darrere d'aquests venedors de carrer hi ha
màfies (així les denominaven, amb tota la seva connotació de
violència i perillositat). Aquestes s'encarregarien de repartir
mercaderia – bosses, cinturons, ulleres i sabates imitant marques
de luxe, així com còpies musicals i de cinema falses – provocant
les queixes dels comerciants i del sector audiovisual que no poden,
afirmen, competir amb els preus tirats i uns venedors, recorden, que
no tenen llicència de venda, no paguen quotes d'autònoms ni
impostos, sense que ningú pugui quantificar amb certesa el perjudici
econòmic que aquesta activitat els pogués causar.
Encara
que sigui cert que darrere d'aquests venedors hi ha qui imita
productes de luxe o copia música o pel·lícules sense permís, i
els distribueix, sens dubte de forma organitzada, i també que els
venedors top manta no paguen impostos de cap tipus, no podem oblidar
que aquest col·lectiu el formen persones que majoritàriament no
tenen papers, per tant, sense facilitats per l'accés al mercat de
treball, que ja està difícil per als europeus i migrants amb
papers. Però, a més, en posseir molts d'ells antecedents penals per
delictes contra la propietat industrial i / o intel·lectual, el seu
accés a la documentació legal ja els és vedada. Estem sens dubte
davant la part més feble de la cadena, cosa que reconeixen els
experts en estrangeria i, fins i tot, la mateixa policia i bona part
de la judicatura que s'enfronta amb aquest “delicte”. Una cadena
que està formada per gent jove, majoritàriament homes, amb
iniciativa i molts d'ells amb un nivell mitjà d'estudis. Van venir
a Europa amb l'avinença de les seves famílies, sovint després
d'enormes esforços econòmics i humans, tot això per millorar la
seva situació, conscients que aquí, a Europa, podien aconseguir uns
diners amb els quals poder prosperar després als seus països
d'origen (un fenomen que ens hauria de sonar per ser molt semblant
als dels països del sud d'Europa fa cinquanta anys).
Per
tant, estem davant d'una conseqüència d'un capitalisme despietat
que llança a milers d'homes i dones joves a migrar per a buscar-se
la vida en circumstàncies adverses i el seu treball, legal o
il·legal, serveix perquè els seus països prosperin gràcies als
diners que transfereixen des de l'estranger i també perquè
s'enriqueixin els països d'acollida: són mà d'obra barata,
acostumada al treball dur. La migració, d'aquesta manera, es
converteix en font de riquesa per als estats i a vegades, fins i tot,
en arma llancívola entre els governs. Cal recordar com Espanya va
començar a exigir visats als ciutadans bolivians quan el govern
d'Evo Morales va decidir la nacionalització del gas, cosa que va
afectar algunes grans empreses espanyoles del sector.
El
principal problema al qual s'enfronten la majoria dels manters és la
manca de papers, cosa que els torna vulnerables i un sector encara
més marginat, sobretot quan creix la desocupació entre els
treballadors i costa que les empreses, en aquest moment, s'arrisquin
a donar feina a persones sense permís de residència. D'aquí, que
molts d'ells hagin optat per la venda ambulant il·legal. El fet que
es dediquin a aquesta activitat és, per tant, una conseqüència de
la manca de papers i de la impossibilitat per a molts d'ells de
regularitzar la seva situació.
El
fet d'adonar-se d'aquesta realitat ha portat a moltes associacions a
qüestionar el caràcter merament policial amb què s'intenta
pal·liar la venda il·legal. No només no s'aconsegueix eradicar
aquesta pràctica, sinó que a més empitjora en molts casos la
situació dels venedors per la raó que s'ha esmentat abans: el fet
que disposin d'antecedents penals els impedeix durant un termini
major a accedir als papers, cosa que els manté en la marginalitat,
quan, a més, resulta impossible a la pràctica aplicar les
expulsions, ja sigui per falta de documentació que acrediti la
nacionalitat, ja sigui pel gran nombre de persones amb carta
d'expulsió.
Barcelona
i la costa mediterrània, en ser una destinació turística per
excel·lència, s'han tornat focus d'aquesta activitat. D'aquí que
la nova alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, i la seva plataforma
electoral, Barcelona en comú, hagin entrat en el debat després dels
successos de Salou i s'hagin decantat per posar l'accent en la
necessitat d'una política més social i menys repressiva. El nou
equip municipal s'ha compromès a estudiar mecanismes d'inserció que
permetin als venedors poder reciclar-se en el pla laboral, cosa que
ha estat criticada tant per CDC com pel PP. Però no podem oblidar
que només podran reciclar-se realment aquells migrants que disposin
de papers de residència i treball, i els que no en tinguin hauran de
seguir en una activitat irregular, cosa contra la qual Ada Colau i el
seu equip no poden fer res, ja que la competència d'estrangeria
recau en l'Estat (encara que a Catalunya s'ha cedit al govern autònom
una part d'aquesta competència que té a veure amb els permisos de
treball). En conseqüència, l'ajuntament només pot incidir una
ínfima part en la realitat d'aquestes persones.
Ens
sembla detestable que tot el pes de la llei recaigui sobre el
col·lectiu més feble, el dels venedors que acudeixen a aquest
mercat per a buscar-se la vida (a un article aparegut a El Periódico
el divendres 28 d'agost, Xavier Bru de Sala es preguntava per què no
es multava, per exemple, als compradors que acudeixen al top manta,
tot i saber que adquireixen una imitació i fomenten amb la seva
compra un delicte). Rebutgem la criminalització de tot col·lectiu
marginat i separat de la resta de la societat per traves
burocràtiques en el marc d'una legislació d'estrangeria que
converteix els éssers humans en meres mercaderies. S'imposa la
solidaritat amb aquests treballadors i exigim polítiques socials
reals, començant pel reconeixement de tots els seus drets, entre
ells els de residència i treball.
