Recuperació o nova crisi?

Només una ruptura amb el capitalisme pot acabar amb l’austeritat


22/09/2015, Socialisme Revolucionari, Editorial de setembre de La Bretxa

Estem vivint una ofensiva política i mediàtica sobre la “recuperació” de l’economia espanyola. El capitalisme mundial saluda al gran exemple del govern espanyol, que segons ells mostra allò que els pobles d’Europa han de fer, empassar-se retallada rere retallada i esperar que la “prosperitat” arribi. El que no ens diuen és en què consisteix aquesta recuperació i cap a on ens porta.


No es pot negar el fet que l’economia, tècnicament, viu una recuperació – hi ha índexs positius de creixement i tant les exportacions com el turisme van relativament bé. La qüestió és quin caràcter té la recuperació, a qui beneficia i quant de temps durarà. La resposta a aquestes preguntes, per al poble treballador, convida a menys entusiasme. 

Qui es beneficia de la recuperació 

La recuperació, basada en gran part en l’augment de les exportacions, té a veure amb una baixada de costos per a les indústries exportadores, juntament amb la devaluació de l’euro (que fa més barates les exportacions). Òbviament, l’origen d’aquest abaratiment de costos ve, en gran part, de la reducció de sous i plantilles dels últims anys. 

De la mateixa manera, el creixement de l’ocupació en l’últim període està basat en un nou mercat laboral, més precari i amb menys drets. 

Aquestes dades ajuden a entendre a qui beneficia la recuperació: els capitalistes es lucren mitjançant un euro barat que es basa en l’empitjorament de les condicions de vida i treball que ens han imposat. 

Els treballadors, els joves i els aturats s’han beneficiat molt poc de la recuperació. Això no és casual i té a veure amb les característiques fonamentals del capitalisme, el seu objectiu de creixement és augmentar beneficis i no nivells de vida. Per a ells – els amos de l’economia – creixement és creixement de beneficis, quan per a nosaltres – els que vivim del treball – creixement seria un creixement de les nostres capacitats de gaudir la vida, en comptes de només existir. És un reflex d’una de les principals contradiccions del sistema capitalista i queda en evidència tant en períodes de recessió econòmica – quan es retalla per salvar beneficis – com en períodes de creixement – quan es creix, però els únics que gaudeixen d’això són els rics i els seus guanys. 

Context econòmic, profunda crisi mundial 

També és important subratllar que aquest creixement econòmic té una base menys sòlida que les sorres de la platja. Mentre els titulars parlen de la recuperació espanyola, alhora entren en pànic per la caiguda de la borsa xinesa, fins ara motor del creixement mundial. Aquest enfonsament tindrà conseqüències devastadores per a l’economia mundial i, per descomptat, per a l’espanyola, amb grans vincles econòmics i comercials amb Llatinoamèrica, una economia que depèn fortament de l’exportació de matèries primeres a la Xina. 

En resum, la suposada recuperació de l’economia espanyola no és gens fiable i resulta il·lusori esperar que suposi un retorn a les condicions d’abans de la crisi del 2008. 

La tornada a la lluita, de forma sostinguda i militant, per a exigir que la recuperació es noti en els sous i condicions dels treballadors i treballadores és més necessària que mai. Als EUA, on la recuperació que es produeix des de 2010 se l’ha menjat gairebé sencera l’1% més ric, ha estat la lluita obrera en moltes ciutats la que ha aconseguit millores importants per als treballadors més pobres i precaris. Després d’haver aconseguit a Seattle un salari mínim de 15 dòlars l’hora, en una lluita liderada per Kshama Sawant, regidora socialista revolucionària de Socialist Alternative, organització germana de SR, l’exemple s’està repetint a una ciutat rere l’altra per tot el país. Així haurà de ser a l’estat espanyol, si volem començar a reconquerir la nostra dignitat. 

No hi pot haver una recuperació de les nostres vides sota el capitalisme 

La falsa recuperació actual i la nova gran recessió mundial que s’acosta amb la crisi financera mostren per enèsima vegada que aquest sistema econòmic és incapaç d’assegurar la dignitat i l’estabilitat a les famílies treballadores. No pot ser que les nostres vides estiguin pendents del caos del mercat capitalista i de les seves crisis perpètues i que els beneficis d’uns súper rics estiguin per sobre de la supervivència dels nostres pobles. 

A Grècia, hem vist els límits d’una actuació dins dels límits imposats per aquest sistema i el règim europeu de la Troika. Fins a la més mínima reforma progressista ha estat prohibida en nom de l’euro i dels dictats de Merkel i companyia. Tsipras, per no estar disposat a trencar amb l’euro i la dictadura de la Troika, ha acabat implementant una austeritat fins i tot més severa que la dels anteriors governs de la dreta. 

Les esquerres espanyoles han d’aprendre de l’experiència grega. La lluita per la més mínima dignitat dels nostres pobles avui dia porta a una cruïlla: o capitular davant la intransigència austericida del capitalisme i la Troika, o estar disposats a enfrontar-se fins al final i a apostar per una política rupturista. Aquesta política ha de basar-se en el rebuig del pagament del deute i la presa de la banca i sectors estratègics de l’economia en mans públiques per planificar l’economia racionalment, al servei dels interessos de tots i no sota la lògica dels beneficis. Un programa així, genuïnament socialista, és l’única alternativa capaç de portar als pobles d’Europa i del món a una nova etapa, en què la riquesa del món sigui gestionada perquè els treballadors visquem dignament.