Jo
també hi era al Parlament
Juan Bértiz, Socialisme
Revolucionari Barcelona
Sens dubte molts
recordaran el 15 de juny del 2011 com una jornada d’entusiasme i emoció. Les
places de moltes ciutats de l’Estat s’havien omplert des de feia setmanes de
gent d’edats i condicions molt diferents que expressava la seva protesta i
malcontent amb la situació del país, amb les conseqüències nefastes de la crisi
i de les retallades, amb l’alt índex d’atur, amb l’augment de la precarietat,
amb un govern que havia optat per recolzar els rics en detriment dels pobres.
En definitiva, s’aixecava un crit de còlera generalitzat, reflex de l’atipament
davant unes institucions que governaven d’esquena als treballadors i del poble.
El 15M reforçava les mobilitzacions socials
que havien tingut lloc fins aleshores, com ara les de sanitat o educació, que
feia temps que reclamaven que s’aturés la marxa enrere en les polítiques
socials i que hi hagués un canvi de rumb davant una realitat que començava a
ser sens dubte inacceptable.
El Parlament
català, aquell dia, tenia un ple per discutir noves retallades, motiu pel qual
es va convocar la protesta a les mateixes portes de la institució que, segons
se’ns repeteix una i mil vegades, és la seu de la sobirania popular. A
instàncies de la Generalitat, es va tancar el parc de la Ciutadella, on es
troba el Parlament, i ja des del 14 a la nit milers de persones es van reunir
davant les reixes per passar-hi la nit i esperar l’entrada dels parlamentaris
unes hores després.
I sens dubte,
aquests mateixos parlamentaris tampoc oblidaran aquella jornada, perquè s’hi
van haver d’enfrontar a la protesta generalitzada, fins i tot a la ràbia, a
causa de les seves polítiques que estaven – i encara estan avui – arruïnant
fins a la desesperació milers de persones, a més d’afectar capes de la població
cada vegada més grosses. Alguns d’ells ni tan sols es podien imaginar que la
fractura entre governants i governats hagués pogut assolir aquestes dimensions.
Sí, la protesta
va ser contundent, com ho són també l’atur, els desnonaments, la pobresa i
l’escàndol de la corrupció (encara faltava un temps perquè sortís a la llum
l’escàndol del clan Pujol). Molts d’aquells parlamentaris es van mostrar
escandalitzats i indignats davant el caràcter, segons ells, violent dels
concentrats, sense comprendre la seva desesperació per les esmentades
polítiques de retallades, però també davant uns desnonaments que provocaven, i
provoquen, tragèdies, atur i precarietat que minen la vida de moltes persones.
Molts creiem que, si hi va haver violència, no era entre els que exercíem la
protesta, sinó en les polítiques governamentals.
Van arribar fins
i tot a acusar els concentrats de terroristes i colpistes, dient que des del
23F no hi havia hagut un atac tan furibund contra les institucions. L'aleshores
conseller d’Interior, Felip Puig, juntament amb el President Mas, llençava les
seves diatribes contra aquell moviment, afirmant amb vehemència que anàvem a
veure escenes molt dures. El moviment social no en va fer cas de les amenaces i
va continuar amb les seves protestes contundents i clares contra les polítiques
que, elles sí, eren una agressió contra la majoria de la població.
Però hi va haver
detinguts i es van jutjar 19 persones a l’Audiència
Nacional, un òrgan judicial de caràcter excepcional on s’acostumen a
tractar casos relacionats amb el terrorisme. Tant el Parlament català com la
Generalitat, governada per CiU, van presentar acusacions particulars. El judici
es va celebrar i, contra tot pronòstic, la sentència de l’ Audiència Nacional va absoldre els dinou acusats, al·legant entre
altres raons que s’estava exercint el legítim dret de protesta i la llibertat
d’expressió. El Parlament i la Generalitat van recórrer la sentència i ara el Tribunal Superior de Justícia imposa a
vuit dels dinou acusats penes de tres anys de presó per delictes contra les
institucions. Els grups parlamentaris amb prou feines han dit res del
lamentable paper de la institució en aquest procés, llevat de l'honrosa sortida
de la sala dels tres representants de la CUP en senyal de protesta. ICV-EUiA es
va limitar a protestes verbals testimonials.
No cal dir que
ens solidaritzem amb les persones condemnades, que rebutgem el contingut de la
sentència, que ens escandalitza que la Generalitat, el govern de la qual parla
de la legítima sobirania del poble català i del dret a decidir, acudeixi a la
justícia de l’Estat espanyol per reprimir les protestes que aquell govern vol
silenciar, o fins i tot criminalitzar, mentre no sembla ser afectat per altres
esdeveniments, o sembla passar-hi de puntetes, com la gestió de les caixes
d’estalvi catalanes o la corrupció de l’ex Honorable President de la
Generalitat. Davant aquest disbarat només hi cap la protesta i la denúncia pública.
Però a més, no
només segueixen vigents les causes que ens van portar a mobilitzar-nos en
aquell moment, sinó que moltes d’elles s’han agreujat, essent major el patiment
d'una part important de la població per les polítiques antisocials del govern de
CiU. Per tot això, hem de mantenir la solidaritat, hem de dir prou a les seves
polítiques antisocials y reforçar les lluites per la transformació social.
