 |
| Wikimedia Commons / Houdini300 |
Juan Bértiz, Socialisme
Revolucionari Barcelona
Totes les mirades es varen dirirgir, abans de les eleccions andaluses de
març, cap a Podemos, sobre com es plasmaria el terratrèmol d'aquesta formació
política, nascuda fa menys d'un any, i el creixement de la qual ha produït
vertigen a molts. Fins i tot el PP semblava aterrit per tant d'èxit, perquè el
traspàs de vots cap a Podemos no només ha afectat – i sembla que seguirà
afectant – a IU, sinó perquè afecta també, i sobretot, al PSOE, l'altre pilar
sobre el qual se sustenta el sistema polític sorgit de la Constitució del 78.
Però vet aquí que hi ha hagut una altra sorpresa no tan prevista ni
anunciada, però que augmenta la sensació que l'actual sistema de partits
trontolla, l'aparició al Parlament d'Andalusia de Ciudadanos-Partido de la
Ciudadanía. Nou representants al Parlament Andalús, vots captats, donada la
posició política que pretén ocupar aquesta formació, la d'un cert i vague
regeneracionisme centrista, tant del PSOE com del PP, que suposa sens dubte el
punt de sortida per a la seva expansió al conjunt de l'Estat.
Hi ha qui pretén veure paral·lelismes entre Podemos i Ciudadanos. Aquesta
formació seria, s'afirma, l'equivalent a Podemos en un àmbit més centrista,
fins i tot conservador. Hi ha qui el considera el Podemos de la dreta, i la
reacció del PP sembla ratificar-ho, fins i tot alguns sectors de l'esquerra i
el sobiranisme català l'han titllat de populisme d'extrema dreta, espanyolisme
filoPP.
Sens dubte, Ciudadanos comparteix amb Podemos el fet que trenca el model
partidista i que per això res serà el mateix en el panorama espanyol després
d'aquest any electoral. Però els paral·lelismes es redueixen a això. Tampoc
sembla adequat establir-los, ja que responen a dues realitats ideològiques i
socials ben diferents, encara que de vegades recorrin les dues formacions a
aquest vague concepte de regeneracionisme, per cert, de profunda tradició
espanyola, més en concret del reformisme liberal. Tampoc sembla adequat – o seria
una simplificació reduccionista – titllar-lo d'expressió d'extrema dreta,
aquest espectre ideològic ja compta amb les seves organitzacions, de moment i
per fortuna, poc reeixides, incloent'hi Vox, sorgida del PP, dels seus sectors,
aquests sí, més ultres.
Llavors, què és Ciudadanos?
Un breu repàs històric ens pot permetre entendre alguns elements de l'èxit
d'aquesta formació. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, sorgeix a Catalunya el
2006 com a extensió d'un moviment social, Ciutadans de Catalunya, sorgit un any
abans i avalat per intel·lectuals de la comunitat que, afirmaven, se sentien
fastiguejats pel nacionalisme català i la seva ànsia d'ocupar tot l'espai de la
societat catalana. Cal recordar que la Comunitat Autònoma Catalana havia estat
durant lustres governada per CiU, concretament per Jordi Pujol, un personatge
ara en clara decadència, però que durant anys es va erigir en la referència
moral, política, social i cultural del país, gairebé un líder amb una finalitat
concreta, la de reconstruir el país, Catalunya, donar-li aquest caràcter
homogeni, tot això amb una visió burgesa, i sempre sota el paraigüa de l'Estat
espanyol que permetia fer grans negocis a la seva burgesia. Ara Pujol resulta
un personatge patètic, encara que bona part de la burgesia catalana segueix
fent grans beneficis i mira no sense recel els hereus de l'exhonorable.
És cert que des dels anys 70, a les quatre províncies, s'havia creat un
consens social sobre el caràcter nacional de Catalunya i la necessitat de
reconeixement com a poble. Aquest reconeixement de la seva condició de nació i
de la necessitat de mantenir i potenciar la seva llengua i els seus òrgans
d'autogovern va ser assumit per l'esquerra, tant la més reformista – el PSC o
el PSUC, reclamant un estatut d'autonomia – com la més revolucionària, que
defensava en el seu conjunt el dret d'autodeterminació i fins i tot alguns
grups, i no només els nacionalistes d'esquerres, també alguns partits de
caràcter estatal, com la LCR o el MCC, la independència del país. Tota aquesta
esquerra, a més, mobilitzava a la classe treballadora de Barcelona i el seu
extraradi, bona part d'aquesta amb orígens a la resta de l'Estat. Però també és
cert que qui es va beneficiar d'aquest consens va ser un nacionalisme
conservador, bastant ambigu en la qüestió de la independència, com ha sigut
CiU, que encara avui es mou, tot i les aparences, en el terreny de
l'ambigüitat, en el sí ni no ni tot el contrari.
Només el PP ha aparegut fins al 2005 com el partit que dissentia d'aquesta
visió nacional catalana. D'aquesta manera el catalanisme va adoptar tints
progressistes i fins i tot sans mentre
l'espanyolisme passava a ser una cosa rància i reaccionària, incorporant en el
concepte espanyolisme, de vegades, un sentiment d'identificació amb Espanya. Que
CiU o el PSC no volguessin ni sentir parlar seriosament de la independència era
una cosa que no es podia dir molt alt. En aquest context, CiU i ERC,
l'expressió burgesa i petit burgesa del nacionalisme català, aconseguien
l'hegemonia institucional mentre que el PSUC va entrar en crisi, va acabar
diluint-se a ICV i EUiA, el PSC – adherit al PSOE – va començar a patir la
crisi de la socialdemocràcia i l'esquerra radical s'esgotava en els noranta
mentre que l'esquerra independentista no va acabar d'apuntar-se al panorama
polític institucional fins a l'enfortiment de les CUP, via el municipalisme i
per fi la seva arribada al Parlament.
Aquella esquerra que va permetre una visió hegemònica ja no existeix. No
existeix un PSUC o una esquerra revolucionària amb incidència al cinturó
vermell de Barcelona, on fins i tot guanya el PP – Badalona o Castelldefels –,
a més el discurs nacionalista de CiU ha acabat per asfixiar una part de la
població, allunyant-la dels valors de consens dels setanta.
Ciudadanos s'aprofita d'aquesta realitat. D'aquí que amb un discurs
aparent, superficial i sovint oportunista, sí, però que ha concordat amb una
sensació general de tedi, ha aconseguit obrir-se camí a Barcelona i les ciutats
satèl·lits, ha atret una part de l'electorat de l'esquerra, no amb un discurs
social de transformació, sinó de regeneració de les institucions i dels costums
que recorden al krausisme de principis del segle XX, al lerrouxisme i a certs
corrents reformadors. Ciudadanos parla de Reforma de l'Estat i de la
democràcia, però també qüestiona el model autonòmic, però no per dotar de mecanismes democràtics que permetin la lliure
determinació, sinó per a assegurar el contrari, que les institucions de l'Estat
no corrin perill. La qüestió no és que Ciudadanos no sigui partidària de la
independència, sinó que no és partidària de la sobirania i d'un exercici
democràtic de determinació. Però construeix un discurs reformista i liberal al
voltant d'això que sona bé a alguns, clama a més per l'autoritat de l'Estat,
quan a més tot trontolla. I no oblidem que les crisis afavoreixen la revolució,
però també el conservadorisme reformador.
Ciudadanos ha aconseguit consolidar-se a Catalunya perquè
el consens del setanta s'ha trencat a trossos, com s'ha trencat el pacte del
78, per això s'expandeix a la resta de l'Estat amb un discurs regeneracionista
que ningú s'ha cregut en boca de Rosa Díez i dels seus aliats d'UPyD. No és
difícil imaginar que Rivera aspira que el seu partit substitueixi al PP, una
cosa que sembla difícil per ara, quan el PP, encara que ens sembli mentida,
sembla que salvarà els mobles. Sigui el que sigui, Ciudadanos recull elements
de la socialdemocràcia i del liberalisme per a canviar-ho tot, però sense
canviar res. Depenem de la fortalesa d'una esquerra transformadora per a poder
donar-li la volta a aquesta realitat.
