Sobre la crisi a Esquerra Unida

Només la refundació des de la base i un gir a l’esquerra contundent poden posar fre al col•lapse

Socialisme Revolucionari

La crisi per la qual està passant Esquerra Unida sembla cada vegada més aguda. Al declivi electoral que vaticinen les enquestes s’han sumat un seguit de batalles internes en gairebé tots els territoris que per molt necessàries que siguin, de vegades han estat també molt destructives. L’últim exemple més rellevant és el madrileny, on hem vist la marxa de la diputada i candidata a la presidència de la Comunitat de Madrid, Tania Sánchez, i el seu entorn.


Socialisme Revolucionari sempre ha sostingut que l’arribada de la crisi actual – i el nou període de gran conflictivitat i canvi social que ha portat – convulsionaria el si de les organitzacions obreres tradicionals, tant polítiques com sindicals. Després d’un canvi de període així, les direccions burocràtiques de les mateixes intenten continuar com si res hagués passat. Així és com ha actuat la direcció d’IU, amb la mateixa política de pactes amb el PSOE i rebutjant a obrir-se i refundar l’organització d’acord amb els moviments i les lluites multitudinàries contra l’austeritat de l’últim període. 

Per a aquests buròcrates, valen més els seus llocs en les institucions que les necessitats del moviment per a canviar la societat. Una prova d’això és el seu rebuig a participar de manera oberta en molts dels processos de confluència que s’estan duent a terme de cara a les eleccions municipals. 

D’alguna manera, el sorgiment de Podemos i el declivi d’IU a les enquestes, és l’altíssim preu polític d’aquesta política desastrosa. Podemos ha aconseguit presentar-se com a alternativa radical, per a trencar amb “el de sempre”, cosa que per a molta gent inclou IU i la política de la seva direcció que pretén retocar el règim del 78 en comptes de desafiar-lo de fons. És evident que això ha servit com a catalitzador de la crisi interna d’IU. 

Sectors Crítics 

D’altra banda, un sector cada vegada més important – principalment compost d’activistes obrers, més joves i vinculats amb la lluita del carrer, no només institucional – ha anat consolidant-se i disputant aquestes polítiques. SR ha format part d’aquest procés, i hem subratllat en cada ocasió la necessitat d’organitzar aquest sector en l’àmbit local i estatal per disputar-li el control polític de l’organització a aquesta direcció burocràtica. La falta d’aquesta coordinació i cohesió organitzada a escala estatal ha donat lloc a una situació en la qual molts sectors crítics, que agrupen els millors activistes revolucionaris de la formació, s’han anat desenvolupant de manera desigual i no coordinada en funció del territori. A Andalusia, es va organitzar una lluita molt forta contra l’entrada al govern amb el PSOE el 2012, a Madrid es va organitzar un “49%” que després es va fer amb la majoria i va guanyar aclaparadorament unes primàries obertes contra la direcció de dretes, ... 

Però en cap moment hi ha hagut un intent seriós de muntar una lluita coordinada i organitzada a escala estatal per a enderrocar la burocràcia. A la primavera de l’any passat, hi va haver una gran oportunitat de muntar-la, coincidint amb la batalla sobre si Willy Meyer anava a encapçalar la llista a les eleccions europees. Aquesta oportunitat perduda va jugar un cert paper en el desastre posterior i la relativa marginalització d’IU davant Podemos. Aquesta manca de coordinació i perspectiva estatal ha contribuït al fet que cada vegada més referents crítics de la formació decideixen donar-se de baixa, com és el cas de Tania Sánchez, o fins i tot, de Diego Cañamero. 

La nova direcció de Garzón 

A l’escenari actual, malgrat el que pronostiquen les enquestes, continua haventhi un paper necessari important per a una formació d’esquerres, principista i amb arrels fortes en el moviment obrer. Aquesta necessitat s’accentua quan entenem la importància del debat que ara mateix està tenint lloc sobre quin programa i quina estratègia calen per a acabar amb el règim del 78, especialment al voltant de Podemos i el discurs d’alguns dels seus dirigents sobre “moderar”, o sigui, dretanitzar el programa del canvi polític. Una organització obrera d’esquerres forta ha de jugar un paper importantíssim en aquest debat. 

Si IU pot o no complir amb aquesta tasca encara està per veure, però per als que estan lluitant per a això, és un moment decisiu. El nou i cada vegada més clar lideratge de Garzón pot ser un nou impuls per a IU i s’ha d’aprofitar per a purgar l’organització dels buròcrates i elements de “casta” que hi ha en el seu si. La consolidació de la nova direcció s’ha de basar en una lluita política per un gir contundent cap a l’esquerra, portant a la primera línia les polítiques rupturistes i oblidant els vells pactes i equilibris entre famílies. 

Una IU renovada, armada amb polítiques revolucionàries, que lluiti per la confluència i la unitat de tots els partits i moviments del moviment obrer i popular i que porti a la primera línia de debat una visió de classe i rupturista tindria un gran paper en el pròxim període . Els sectors crítics no han de perdre la visió d’això, però al mateix temps han de ser conscients que l’actual crisi que IU està vivint pot acabar enterrant la formació. Les claus perquè això no passi estan en l’organització, coordinació i politització de la lluita dels que busquen mantenir-la. 

SR sosté que la lluita per polítiques revolucionàries no es donarà únicament a IU, o a Podemos o a altres llocs, sinó que busca la construcció d’un pol revolucionari transversal, que es dediqui a la popularització d’una perspectiva socialista revolucionària per al conjunt del moviment.