16/02/2015, Dani Casanovas, Socialisme Revolucionari
S’ha parlat molt de Podemos en els darrers temps. Des de les pàgines de La Bretxa hem analitzat els orígens del
seu naixement i el seu ascens explosiu en les enquestes, arrelat en la profunditat de la crisi del règim capitalista
del 78 i en la política fallida de l’esquerra i el moviment obrer tradicional. No obstant això, en aquest article ens
centrem més en una anàlisi crítica de la nova formació i les seves perspectives. En tot cas, és una anàlisi motivada
no per una voluntat hostil cap al moviment pel canvi – com són aquells dels portaveus del sistema – sinó per un
desig de contribuir al seu desenvolupament reeixit, des d’un punt de vista marxista revolucionari.
Es tracta d’aprofundir el debat sobre
quina estratègia política és necessària per
a treure partit – com a classe i moviment
– de les oportunitats històriques que el
moment actual ens presenta i per a canviar
les coses de veritat. Podemos ha mostrat –
igual que Syriza – que és possible guanyar.
Això és importantíssim, sobretot tenint
en compte la visió derrotista en què la
burocràcia d’IU i els sindicats majoritaris
s’han basat en els darrers anys. No n’hi ha
prou amb aconseguir un 10% de vots per
a pactar amb el PSOE o amb qui sigui.
Però, cal dir que no només és qüestió
de guanyar, sinó de com, per què i amb
quina política i estratègia. Són aquestes les
qüestions que s’han de discutir ara sobre
Podemos.
És Podemos el poble?
Comencem per l’estratègia bàsica de la
formació. A qui representa Podemos?
Podemos és el poble, segons diuen Pablo
Iglesias i altres dirigents. Segons l’ideari de
Pablo i Cia., Podemos és el poble perquè
reflecteix la seva voluntat, i perquè “el
poble” és el seu òrgan bàsic i fonamental
que es pronuncia (en primàries online)
sobre les decisions importants internes de
l’organització. Sens dubte, s’encerta en el
primer: el creixement de Podemos reflecteix
la voluntat majoritària del poble de castigar
i fer fora la camarilla de polítics venuts del
règim del 78.
També reflecteix la seva voluntat d’acabar
amb l’austeritat i la misèria imposada pel
capitalisme en crisi en els darrers anys. És en
aquesta qüestió on arribem als límits de la idea
d’expressar la voluntat de tot “el poble”. No
hi ha “poble” que dóna suport a l’austeritat?
Doncs és evident que hi ha poble que s’ha lucrat
molt d’ella - els banquers i grans accionistes
als quals es paga el “deute” nefast en nom del
qual patim, per exemple. Així aclarim que el
concepte de poble amb què els activistes dels
moviments socials s’identifiquen té a veure
únicament amb el poble treballador, el poble
majoritari que pateix l’impacte de l’austeritat i
la crisi, enfrontat – avui com sempre – al poble
minoritari que es beneficia d’elles.
En aquest sentit el fenomen de Podemos
reflecteix i expressa – al contrari del que diuen
alguns dels seus portaveus – la lluita de classes,
factor fonamental en la societat capitalista. En aquest sentit són molt preocupants
els discursos de determinats dirigents de
Podemos, que pretenen fomentar la idea
de la defensa d’un poble unitari “nacional”,
incloent-hi els “bons” grans empresaris,
etc. El secretari general de Podemos a
Madrid va arribar a situar la família Botín
dins d’aquest sac de capitalistes “bons”! La
claredat al voltant de qui (o quina classe)
representem políticament és fonamental per
a una organització política, i pot suposar la
diferència final entre un enfocament polític
capaç de dur a terme la ruptura democràtica
revolucionària amb el règim del 78 o un
enfocament centrat a reeditar aquest règim
amb una cara una mica més amable. Una força
política només pot representar o als Botín (per
a qui el sistema va ser dissenyat) o al poble
treballador, no a tots dos.
Com donar protagonisme al poble treballador? L’estructura de Podemos
D’altra banda, hem d’analitzar els mecanismes
pels quals el poble treballador pot exercir la
seva voluntat a través de Podemos. El discurs
dels dirigents de Podemos sosté que el poble
és el seu principal protagonista, a través de
l’ “assemblea ciutadana” (online). Aquesta
assemblea escull el secretari general de
Podemos i els seus òrgans de direcció, a més
de previsiblement pronunciar-se sobre altres
elements importants a través de consultes
electròniques. No obstant això, els marxistes
revolucionaris sostenim que el protagonisme
genuí del poble passa per més que això.
El protagonisme dels treballadors passa
per la seva implicació i control directe sobre
una formació. Això vol dir implicar-se
activament en tots els nivells, no només votar
al partit o en les seves consultes electròniques.
Els cercles de Podemos al principi oferien una
oportunitat molt valuosa per a anar construint
aquest protagonisme popular. A través dels
cercles (o sigui, assemblees democràtiques) als
seus barris i llocs de treball, desenes de milers
de treballadors podrien entrar activament en
la vida política, discutint i decidint l’estratègia
política del seu propi moviment. Cercles
locals, vinculats democràticament a escala
regional i estatal podrien haver servit com a
pilars fonamentals de Podemos, arrelant la
formació als barris i nuclis de treball.
No només Podemos, sinó tota l’esquerra,
i tot el moviment obrer hauria d’estructurar-se
i organitzar-se així per a fomentar l’entrada
en massa del poble treballador en l’activitat
política. L’estructura actual de Podemos, que
limita el protagonisme dels treballadors a la
possibilitat de votar candidats a una direcció
que després és la que té el protagonisme
real en l’actuar del partit, no s’ajusta a allò
que es deia anteriorment i cau en el perill de
reproduir i perpetuar la cultura política vigent,
en la qual representants savis (que per cert,
solen procedir més vegades del món acadèmic
que del món del treball) fan política en nom
del poble treballador.
Lliçons de la marxa del canvi
A la recent marxa del canvi, desenes de milers
de persones responien a la crida de Pablo i
Cia. per a sortir als carrers. El fet que un partit
polític mobilitzi la gent d’aquesta manera és
molt benvingut. Malgrat això, com ha mostrat
el fracàs de la policia sindical majoritària
dels últims anys, és imprescindible que la
mobilització sigui organitzada, sostinguda i
activa. Una mobilització com la del 31-G ha
de ser un punt de partida d’un pla sostingut
de mobilització de la qual possibles victòries
electorals poden ser una expressió però no el
tot. Mobilitzar desenes de milers de persones
per a després enviar-les a casa fins a les
eleccions no és suficient.
A més, al cap i a la fi, un govern d’esquerres
només pot dur a terme les mesures que
pot també defensar al carrer. A Grècia, les
reformes importants que ha anunciat el
nou govern de Syriza – com l’augment del
salari mínim o la readmissió de funcionaris
acomiadats, ... – no han caigut del cel, sinó
que són el resultat d’una resistència heroica
per part de la classe treballadora. L’avantsala
del canvi polític a Grècia ha estat més de 30
vagues generals en menys de 5 anys. I és més,
el grau en què el govern actual – que intenta
moure’s entre les demandes del poble i les
reivindicacions dels mercats – compleixi
les seves promeses dependrà de fins a quin
punt aquesta lluita i mobilització continuïn i
s’intensifiquin.
La qüestió de la mobilització i
autoorganització del poble, més enllà de
mobilitzar el seu vot, tampoc és una qüestió
abstracta o acadèmica, sinó una qüestió vital
per a les perspectives. Qualsevol govern que
sigui realment del canvi, és a dir, que pretengui
desafiar l’austeritat i el sistema en la seva
totalitat, necessita fer molt més que guanyar
unes eleccions. Només amb això s’entraria en
un “xoc de trens” amb els poders actuals, els
diners i la propietat dels quals es troben en els
sectors estratègics de l’economia i valen molt
més que la seva majoria al parlament. La força
capaç de disputar aquest poder es troba, no en
el parlament, sinó als carrers i les empreses.
L’organització i mobilització massiva del
poble treballador és una preparació vital per
a aquesta eventualitat, i per això ha d’assumir
un paper central en el desenvolupament
d’una força política per un canvi real. A
més, és el camp de preparació de la classe
treballadora organitzada de cara a jugar un
paper fonamental en el govern i la gestió de
la societat.
Adaptar-se al context o canviar el
context?
El fet que el verb “guanyar” hagi entrat en
el vocabulari de l’esquerra i dels moviments
socials és clarament un enorme pas endavant.
Però quan parlem de guanyar, de què estem
realment parlant? Que guanyi les eleccions un
partit que ens agrada? O de guanyar més drets,
millors salaris, una vida digna o el control
sobre les nostres vides? Si Podemos guanya
les eleccions, serà perquè la població veurà
en Podemos una eina útil per a aconseguir
aquestes coses. Si Podemos és capaç de ser
un èxit – de “guanyar” – en aquest sentit,
depèn del programa que defensa i de com ho
pensa implementar.
Les grans línies del programa necessari
són bastant senzilles i conegudes per tots.
L’anul•lació de les retallades de Rajoy i
Zapatero, garantir el dret a l’habitatge
mitjançant una política de lloguer social del
parquet d’habitatges buits, la inversió massiva
en llocs de treball dignes, ... I per cert, cal
recordar que Podemos sorgeix de la base d’un
programa més o menys així, en les eleccions
europees.
Però, com tots sabem, els programes són
més complicats que això. Pablo i Cia. tenen
raó quan diuen que el seu programa també
ha de dependre del context, del marge de
maniobra i dels recursos amb què es compta.
El context actual és la crisi capitalista en què
el capitalisme exigeix austeritat, cosa que no dóna marge per a les polítiques necessàries
esmentades anteriorment. Llavors la qüestió
és: o canvies el context per a possibilitar les
polítiques necessàries, o canvies les teves
polítiques adaptant-les al context. Hem vist
com principalment la resposta de Pablo
ha anat per la segona via. La renda bàsica,
jubilació als 60, i altres mesures considerades
com a molt bàsiques han sigut abandonades
per haver d’adaptar-se al “context” actual.
Però, què significa el context? En realitat vol dir
que els pilars del règim del 78 i del capitalisme
segueixen intactes. El context del saqueig de
les arques públiques de l’estat per a pagar el
deute i el context dels dictats de la Troika
que dificulten la implementació de mesures
progressistes. Tot això és cert, però aquest
“context” s’ha de canviar. Algú pensava quan
s’elaborava el programa de reivindicacions dels
moviments socials que el programa havia de
ser acceptat o facilitat pel gran capital? Cal
dir la veritat al poble, preparar-lo per a allò
que serà realment necessari per a satisfer les
seves reivindicacions. En aquest cas, és evident
que les reivindicacions no són viables en el
“context” actual, és a dir, sota el sistema actual.
Però això no significa abandonar el programa
sinó suplementar-lo amb una perspectiva per
a canviar el context i el sistema.
El context es canviarà repudiant el deute
il•legítim per a gastar els diners en el que és
necessari per a la societat; amb una reforma
fiscal contundent per a extreure la riquesa dels
rics i les seves propietats i estalvis; i amb un
programa ampli de nacionalització sota control
democràtic de la banca i els sectors estratègics
de l’economia per a tenir eines per a planificar
l’economia. Això suposa no només guanyar
les eleccions al PP sinó també guanyar la lluita
de classes al capitalisme. Alguns diran que és
utòpic, però el realment utòpic és pretendre
que els interessos de la societat actual poden
ser servits pel sistema actual.
Es refereix moltes vegades a una “correlació
de forces” desfavorable que impossibilita una
perspectiva així. És veritat que la correlació
de forces no ens és favorable al consell de
gestió del BCE, ni del Banc Santander, ni a la
Troika, però és que mai ho serà. La correlació
de força entre el 99% de treballadors i l’1%
de súper-rics és bastant favorable, només s’ha
d’expressar mitjançant l’organització i l’acció
d’aquesta immensa majoria amb un full de ruta
clar. En el mateix estil, l’amenaça de quedarse
aïllats internacionalment pot ser certa si
pensem en clau de governs o de la comissió
europea. Però imaginem com seria de ràpida i
entusiasta la resposta del poble treballador en
lluita a Grècia, Irlanda, Portugal i altres països
davant la realitat d’un govern dels treballadors
a l’estat espanyol. Només cal veure la immensa
solidaritat popular que ha provocat la victòria
de Syriza a Grècia.
Pablo Iglesias, en un discurs que s’ha
fet molt conegut, publicat sota el títol
“L’esquerra pot guanyar”, va parlar del
carreró sense sortida del dogmatisme,
amb tota la raó del món. Va parlar de com
els líders de la revolució russa – que va
acabar amb el capitalisme el 1917 – “no
van parlar a les masses del materialisme
dialèctic, sinó del pa i de la pau”, cosa que
també és certa. Però el que no aclareix és
que al mateix temps, els mateixos líders van
subratllar constantment que el pa, la terra i
la pau només es podrien aconseguir lliurant
el poder polític als soviets – assemblees
democràtiques dels treballadors i el poble,
òrgans bàsics del govern soviètic rus.
Sembrar il•lusions en la possibilitat
d’aconseguir pa, treball i sostre avui dia
a l’estat espanyol sense desafiar de fons
al règim i al sistema és profundament
equivocat, no per “reformista” per se,
sinó perquè desorienta a les masses i als
moviments sobre les tasques que tenen al
davant i el caràcter de la lluita que caldrà
lliurar per a aconseguir les reivindicacions.
La conjuntura actual i el creixement del
mateix Podemos vol dir que grans capes de
la població han arribat a la conclusió que
per a avançar cal trencar amb el règim del
78 i el sistema. És el començament d’un
procés en la consciència que avança en
una direcció que pot arribar a conclusions
revolucionàries. L’abandó del contingut
rupturista del programa i del discurs de
la direcció de Podemos – i el nou discurs
de “el que el context ens permet” – corre
el perill de distorsionar aquest procés, i
desviar els moviments rupturistes cap a
la no ruptura, i cap a la reedició del règim
capitalista del 78.
Sostenim que un ampli debat sobre
aquestes qüestions és necessari tant a dins
com a fora de Podemos, així com a la resta
del moviment i en totes les organitzacions
que pretenen lluitar contra el règim del
78 avui dia. No són qüestions que afectin
només a Podemos ni molt menys. La
formació d’un pol revolucionari fort que
lluiti per col•locar polítiques rupturistes
en la primera línia del moviment obrer
i els moviments socials és una tasca
importantíssima del moment actual.