Podemos mostra que és possible guanyar, però com, per què i amb quina política i estratègia?

16/02/2015, Dani Casanovas, Socialisme Revolucionari

S’ha parlat molt de Podemos en els darrers temps. Des de les pàgines de La Bretxa hem analitzat els orígens del seu naixement i el seu ascens explosiu en les enquestes, arrelat en la profunditat de la crisi del règim capitalista del 78 i en la política fallida de l’esquerra i el moviment obrer tradicional. No obstant això, en aquest article ens centrem més en una anàlisi crítica de la nova formació i les seves perspectives. En tot cas, és una anàlisi motivada no per una voluntat hostil cap al moviment pel canvi – com són aquells dels portaveus del sistema – sinó per un desig de contribuir al seu desenvolupament reeixit, des d’un punt de vista marxista revolucionari.


Es tracta d’aprofundir el debat sobre quina estratègia política és necessària per a treure partit – com a classe i moviment – de les oportunitats històriques que el moment actual ens presenta i per a canviar les coses de veritat. Podemos ha mostrat – igual que Syriza – que és possible guanyar. Això és importantíssim, sobretot tenint en compte la visió derrotista en què la burocràcia d’IU i els sindicats majoritaris s’han basat en els darrers anys. No n’hi ha prou amb aconseguir un 10% de vots per a pactar amb el PSOE o amb qui sigui. 

Però, cal dir que no només és qüestió de guanyar, sinó de com, per què i amb quina política i estratègia. Són aquestes les qüestions que s’han de discutir ara sobre Podemos.

És Podemos el poble? 

Comencem per l’estratègia bàsica de la formació. A qui representa Podemos? Podemos és el poble, segons diuen Pablo Iglesias i altres dirigents. Segons l’ideari de Pablo i Cia., Podemos és el poble perquè reflecteix la seva voluntat, i perquè “el poble” és el seu òrgan bàsic i fonamental que es pronuncia (en primàries online) sobre les decisions importants internes de l’organització. Sens dubte, s’encerta en el primer: el creixement de Podemos reflecteix la voluntat majoritària del poble de castigar i fer fora la camarilla de polítics venuts del règim del 78. 

També reflecteix la seva voluntat d’acabar amb l’austeritat i la misèria imposada pel capitalisme en crisi en els darrers anys. És en aquesta qüestió on arribem als límits de la idea d’expressar la voluntat de tot “el poble”. No hi ha “poble” que dóna suport a l’austeritat? Doncs és evident que hi ha poble que s’ha lucrat molt d’ella - els banquers i grans accionistes als quals es paga el “deute” nefast en nom del qual patim, per exemple. Així aclarim que el concepte de poble amb què els activistes dels moviments socials s’identifiquen té a veure únicament amb el poble treballador, el poble majoritari que pateix l’impacte de l’austeritat i la crisi, enfrontat – avui com sempre – al poble minoritari que es beneficia d’elles. 

En aquest sentit el fenomen de Podemos reflecteix i expressa – al contrari del que diuen alguns dels seus portaveus – la lluita de classes, factor fonamental en la societat capitalista. En aquest sentit són molt preocupants els discursos de determinats dirigents de Podemos, que pretenen fomentar la idea de la defensa d’un poble unitari “nacional”, incloent-hi els “bons” grans empresaris, etc. El secretari general de Podemos a Madrid va arribar a situar la família Botín dins d’aquest sac de capitalistes “bons”! La claredat al voltant de qui (o quina classe) representem políticament és fonamental per a una organització política, i pot suposar la diferència final entre un enfocament polític capaç de dur a terme la ruptura democràtica revolucionària amb el règim del 78 o un enfocament centrat a reeditar aquest règim amb una cara una mica més amable. Una força política només pot representar o als Botín (per a qui el sistema va ser dissenyat) o al poble treballador, no a tots dos. 

Com donar protagonisme al poble treballador? L’estructura de Podemos 

D’altra banda, hem d’analitzar els mecanismes pels quals el poble treballador pot exercir la seva voluntat a través de Podemos. El discurs dels dirigents de Podemos sosté que el poble és el seu principal protagonista, a través de l’ “assemblea ciutadana” (online). Aquesta assemblea escull el secretari general de Podemos i els seus òrgans de direcció, a més de previsiblement pronunciar-se sobre altres elements importants a través de consultes electròniques. No obstant això, els marxistes revolucionaris sostenim que el protagonisme genuí del poble passa per més que això. 

El protagonisme dels treballadors passa per la seva implicació i control directe sobre una formació. Això vol dir implicar-se activament en tots els nivells, no només votar al partit o en les seves consultes electròniques. Els cercles de Podemos al principi oferien una oportunitat molt valuosa per a anar construint aquest protagonisme popular. A través dels cercles (o sigui, assemblees democràtiques) als seus barris i llocs de treball, desenes de milers de treballadors podrien entrar activament en la vida política, discutint i decidint l’estratègia política del seu propi moviment. Cercles locals, vinculats democràticament a escala regional i estatal podrien haver servit com a pilars fonamentals de Podemos, arrelant la formació als barris i nuclis de treball. 

No només Podemos, sinó tota l’esquerra, i tot el moviment obrer hauria d’estructurar-se i organitzar-se així per a fomentar l’entrada en massa del poble treballador en l’activitat política. L’estructura actual de Podemos, que limita el protagonisme dels treballadors a la possibilitat de votar candidats a una direcció que després és la que té el protagonisme real en l’actuar del partit, no s’ajusta a allò que es deia anteriorment i cau en el perill de reproduir i perpetuar la cultura política vigent, en la qual representants savis (que per cert, solen procedir més vegades del món acadèmic que del món del treball) fan política en nom del poble treballador. 

Lliçons de la marxa del canvi 

A la recent marxa del canvi, desenes de milers de persones responien a la crida de Pablo i Cia. per a sortir als carrers. El fet que un partit polític mobilitzi la gent d’aquesta manera és molt benvingut. Malgrat això, com ha mostrat el fracàs de la policia sindical majoritària dels últims anys, és imprescindible que la mobilització sigui organitzada, sostinguda i activa. Una mobilització com la del 31-G ha de ser un punt de partida d’un pla sostingut de mobilització de la qual possibles victòries electorals poden ser una expressió però no el tot. Mobilitzar desenes de milers de persones per a després enviar-les a casa fins a les eleccions no és suficient. 

A més, al cap i a la fi, un govern d’esquerres només pot dur a terme les mesures que pot també defensar al carrer. A Grècia, les reformes importants que ha anunciat el nou govern de Syriza – com l’augment del salari mínim o la readmissió de funcionaris acomiadats, ... – no han caigut del cel, sinó que són el resultat d’una resistència heroica per part de la classe treballadora. L’avantsala del canvi polític a Grècia ha estat més de 30 vagues generals en menys de 5 anys. I és més, el grau en què el govern actual – que intenta moure’s entre les demandes del poble i les reivindicacions dels mercats – compleixi les seves promeses dependrà de fins a quin punt aquesta lluita i mobilització continuïn i s’intensifiquin. 

La qüestió de la mobilització i autoorganització del poble, més enllà de mobilitzar el seu vot, tampoc és una qüestió abstracta o acadèmica, sinó una qüestió vital per a les perspectives. Qualsevol govern que sigui realment del canvi, és a dir, que pretengui desafiar l’austeritat i el sistema en la seva totalitat, necessita fer molt més que guanyar unes eleccions. Només amb això s’entraria en un “xoc de trens” amb els poders actuals, els diners i la propietat dels quals es troben en els sectors estratègics de l’economia i valen molt més que la seva majoria al parlament. La força capaç de disputar aquest poder es troba, no en el parlament, sinó als carrers i les empreses. L’organització i mobilització massiva del poble treballador és una preparació vital per a aquesta eventualitat, i per això ha d’assumir un paper central en el desenvolupament d’una força política per un canvi real. A més, és el camp de preparació de la classe treballadora organitzada de cara a jugar un paper fonamental en el govern i la gestió de la societat. 

Adaptar-se al context o canviar el context? 

El fet que el verb “guanyar” hagi entrat en el vocabulari de l’esquerra i dels moviments socials és clarament un enorme pas endavant. Però quan parlem de guanyar, de què estem realment parlant? Que guanyi les eleccions un partit que ens agrada? O de guanyar més drets, millors salaris, una vida digna o el control sobre les nostres vides? Si Podemos guanya les eleccions, serà perquè la població veurà en Podemos una eina útil per a aconseguir aquestes coses. Si Podemos és capaç de ser un èxit – de “guanyar” – en aquest sentit, depèn del programa que defensa i de com ho pensa implementar. 

Les grans línies del programa necessari són bastant senzilles i conegudes per tots. L’anul•lació de les retallades de Rajoy i Zapatero, garantir el dret a l’habitatge mitjançant una política de lloguer social del parquet d’habitatges buits, la inversió massiva en llocs de treball dignes, ... I per cert, cal recordar que Podemos sorgeix de la base d’un programa més o menys així, en les eleccions europees. 

Però, com tots sabem, els programes són més complicats que això. Pablo i Cia. tenen raó quan diuen que el seu programa també ha de dependre del context, del marge de maniobra i dels recursos amb què es compta. El context actual és la crisi capitalista en què el capitalisme exigeix austeritat, cosa que no dóna marge per a les polítiques necessàries esmentades anteriorment. Llavors la qüestió és: o canvies el context per a possibilitar les polítiques necessàries, o canvies les teves polítiques adaptant-les al context. Hem vist com principalment la resposta de Pablo ha anat per la segona via. La renda bàsica, jubilació als 60, i altres mesures considerades com a molt bàsiques han sigut abandonades per haver d’adaptar-se al “context” actual. 

Però, què significa el context? En realitat vol dir que els pilars del règim del 78 i del capitalisme segueixen intactes. El context del saqueig de les arques públiques de l’estat per a pagar el deute i el context dels dictats de la Troika que dificulten la implementació de mesures progressistes. Tot això és cert, però aquest “context” s’ha de canviar. Algú pensava quan s’elaborava el programa de reivindicacions dels moviments socials que el programa havia de ser acceptat o facilitat pel gran capital? Cal dir la veritat al poble, preparar-lo per a allò que serà realment necessari per a satisfer les seves reivindicacions. En aquest cas, és evident que les reivindicacions no són viables en el “context” actual, és a dir, sota el sistema actual. Però això no significa abandonar el programa sinó suplementar-lo amb una perspectiva per a canviar el context i el sistema. 

El context es canviarà repudiant el deute il•legítim per a gastar els diners en el que és necessari per a la societat; amb una reforma fiscal contundent per a extreure la riquesa dels rics i les seves propietats i estalvis; i amb un programa ampli de nacionalització sota control democràtic de la banca i els sectors estratègics de l’economia per a tenir eines per a planificar l’economia. Això suposa no només guanyar les eleccions al PP sinó també guanyar la lluita de classes al capitalisme. Alguns diran que és utòpic, però el realment utòpic és pretendre que els interessos de la societat actual poden ser servits pel sistema actual. 

Es refereix moltes vegades a una “correlació de forces” desfavorable que impossibilita una perspectiva així. És veritat que la correlació de forces no ens és favorable al consell de gestió del BCE, ni del Banc Santander, ni a la Troika, però és que mai ho serà. La correlació de força entre el 99% de treballadors i l’1% de súper-rics és bastant favorable, només s’ha d’expressar mitjançant l’organització i l’acció d’aquesta immensa majoria amb un full de ruta clar. En el mateix estil, l’amenaça de quedarse aïllats internacionalment pot ser certa si pensem en clau de governs o de la comissió europea. Però imaginem com seria de ràpida i entusiasta la resposta del poble treballador en lluita a Grècia, Irlanda, Portugal i altres països davant la realitat d’un govern dels treballadors a l’estat espanyol. Només cal veure la immensa solidaritat popular que ha provocat la victòria de Syriza a Grècia. 

Pablo Iglesias, en un discurs que s’ha fet molt conegut, publicat sota el títol “L’esquerra pot guanyar”, va parlar del carreró sense sortida del dogmatisme, amb tota la raó del món. Va parlar de com els líders de la revolució russa – que va acabar amb el capitalisme el 1917 – “no van parlar a les masses del materialisme dialèctic, sinó del pa i de la pau”, cosa que també és certa. Però el que no aclareix és que al mateix temps, els mateixos líders van subratllar constantment que el pa, la terra i la pau només es podrien aconseguir lliurant el poder polític als soviets – assemblees democràtiques dels treballadors i el poble, òrgans bàsics del govern soviètic rus. 

Sembrar il•lusions en la possibilitat d’aconseguir pa, treball i sostre avui dia a l’estat espanyol sense desafiar de fons al règim i al sistema és profundament equivocat, no per “reformista” per se, sinó perquè desorienta a les masses i als moviments sobre les tasques que tenen al davant i el caràcter de la lluita que caldrà lliurar per a aconseguir les reivindicacions. 

La conjuntura actual i el creixement del mateix Podemos vol dir que grans capes de la població han arribat a la conclusió que per a avançar cal trencar amb el règim del 78 i el sistema. És el començament d’un procés en la consciència que avança en una direcció que pot arribar a conclusions revolucionàries. L’abandó del contingut rupturista del programa i del discurs de la direcció de Podemos – i el nou discurs de “el que el context ens permet” – corre el perill de distorsionar aquest procés, i desviar els moviments rupturistes cap a la no ruptura, i cap a la reedició del règim capitalista del 78. 

Sostenim que un ampli debat sobre aquestes qüestions és necessari tant a dins com a fora de Podemos, així com a la resta del moviment i en totes les organitzacions que pretenen lluitar contra el règim del 78 avui dia. No són qüestions que afectin només a Podemos ni molt menys. La formació d’un pol revolucionari fort que lluiti per col•locar polítiques rupturistes en la primera línia del moviment obrer i els moviments socials és una tasca importantíssima del moment actual.