No a la domesticació dels nostres moviments! Per un pol unitari en defensa
de polítiques rupturistes!
Tornem a la mobilització!
L'enfonsament
del bipartidisme a les eleccions gregues i la victòria de Syriza és el primer
fet concret que confirma el que ja sabíem: que aquesta crisi havia de suposar
la fi del règim partidista anterior i presentar moltes oportunitats per a noves
forces alternatives. Confirma també una cosa que la classe dominant ha descartat
durant anys: que és possible una política que trenqui amb la ultra-austeritat,
les rebaixes de salaris, les retallades i les privatitzacions.
A l'Estat espanyol veiem una situació semblant amb el procés d'esgotament del
bipartidisme i el creixement de forces com Podemos, que es basen en un discurs
de ruptura amb el règim del 78.
A les eleccions andaluses el PSOE es juga la seva última carta. Per molt que ho
neguin, la seva caiguda, juntament amb la del PP, podria forçar els falsos
rivals polítics del règim del 78
a pactar un govern junts, el que seria simplement
l'avantsala del pas del PSOE a la més absoluta irrellevància, seguint el seu
homòleg grec Pasok. Hi ha una tendència que empeny els dos grans partits cap a
la unitat forçada - la unió dels millors guardians de l'estabilitat capitalista
per a frenar el canvi polític al país.
A Grècia, hem vist com quan la classe dominant - que ha lluitat durant anys per
a mantenir el bipartidisme - va veure inevitable la victòria de Syriza, va
concentrar els seus esforços en domesticar-la, pressionant-la per a abandonar
els aspectes més radicals del seu programa. A l'Estat espanyol veiem un procés
semblant tenint lloc al voltant de la direcció de Podemos.
L'objectiu de la domesticació del programa és desarmar els moviments socials i
dels treballadors davant la batalla contra el gran capital que sabem que serà
la conseqüència inevitable d'una lluita decidida per a acabar amb la misèria
actual.
Un govern dels treballadors és aquell que conquereix el poder polític per a
tornar-lo als treballadors, organitzats i mobilitzats al voltant d'un programa
socialista.
2015: l'any de la fi del monopoli bipartidista
Aquest any serà políticament decisiu en tot l'estat espanyol.
Les eleccions andaluses al març, les municipals i autonòmiques al maig i
les catalanes i generals al setembre i novembre registraran el gran canvi que
hi ha hagut en el panorama polític. Els vells partits del règim bipartidista
patiran una patacada rere l'altra.
El perill de la domesticació de l'esquerra i dels moviments socials.
Aquest canvi en la situació suposa un pas endavant molt important. Els
moviments socials i treballadors i joves en general ja poden creuar de la
discussió sobre si és possible enderrocar el bipartidisme i el règim del 78 a discutir sobre com
fer-ho, amb quina estratègia i amb quina política.
Però estem veient que l'ascens de les noves formacions alternatives
polítiques comporta certs perills per a aquestes mateixes formacions.
L'experiència ens està mostrant que als nous moviments que sorgeixen com a
forces d'oposició al sistema se'ls sotmet a una pressió enorme per a
"moderar" el seu discurs. El crit desesperançador de la classe
dominant, que ha aconseguit penetrar la societat i la mateixa esquerra i el
moviment obrer durant les últimes dècades, llança el missatge que no hi ha
alternativa al model actual, la dictadura capitalista dels mercats. En els
intents de "domesticar" les forces que els amenacen electoralment,
avui es pretén imposar aquesta lògica precisament on comença a ser qüestionada
- en els nous moviments per a canviar la societat.
I malhauradament veiem que en comptes de resistir a aquestes pressions i
mantenir-se fermes en la defensa de polítiques rupturistes, les direccions
d'aquests partits acaben cedint. Així hem vist l'abandonament gradual del
discurs rupturista dels dirigents de Podemos, en nom d'un partit
"responsable" de govern.
Les polítiques necessàries per a trencar amb la misèria de la crisi actual
- inversió massiva en treball de qualitat, una renda bàsica perquè tothom
tingui les seves necessitats elementals garantides, el dret a l'habitatge, ...
- que al principi defensava Podemos, no les pot implementar un govern
"responsable" actuant dins dels límits imposats pels mercats.
Aquestes mesures suposen que ens desfem del deute il·legítim per a gastar
diners en allò que cal, i també nacionalitzar la banca i les grans empreses per
a disposar d'eines per a controlar l'economia i planificar la solució als
problemes aclaparadors de la societat.
Des de Socialisme Revolucionari, entenem que la lluita contra aquesta
domesticació i per polítiques socialistes revolucionàries és de les tasques més
importants actualment, i cridem a la formació d'un pol unitari que es dediqui a
defensar un programa rupturista, obert a activistes de totes les formacions i a
independents. La "renovació" d'Izquierda Unida, passant pel nou
lideratge de Garzón, és una oportunitat per a frenar aquesta domesticació,
pressionant la direcció de Podemos cap a l'esquerra, si aquest lideratge trenca
amb l'herència pactista (veurem les seves conseqüències a Andalusia) i
desmobilitzadora.
Tornem a la mobilització!
L'altra tasca que veiem com a primordial és tornar a la mobilització, als
carrers i a les empreses, sense deixar que l'any electoral allargui el recent
reflux en termes de mobilització activa dels treballadors a gran escala.
L'avantsala del canvi polític a Grècia ha sigut la resistència heroica dels
treballadors que van fer més de 30 vagues generals, i que anirà a més en la
nova situació. És en aquesta mobilització en què hem de basar la lluita per a
acabar amb l'austeritat, sent el pla electoral una altra expressió de la
mateixa lluita de classes.
Un govern dels treballadors és aquell que conquereix el poder polític per a tornar-lo als treballadors, organitzats i mobilitzats al voltant d'un programa socialista.
Aquest canvi en la situació suposa un pas endavant molt important. Els moviments socials i treballadors i joves en general ja poden creuar de la discussió sobre si és possible enderrocar el bipartidisme i el règim del
Però estem veient que l'ascens de les noves formacions alternatives polítiques comporta certs perills per a aquestes mateixes formacions. L'experiència ens està mostrant que als nous moviments que sorgeixen com a forces d'oposició al sistema se'ls sotmet a una pressió enorme per a "moderar" el seu discurs. El crit desesperançador de la classe dominant, que ha aconseguit penetrar la societat i la mateixa esquerra i el moviment obrer durant les últimes dècades, llança el missatge que no hi ha alternativa al model actual, la dictadura capitalista dels mercats. En els intents de "domesticar" les forces que els amenacen electoralment, avui es pretén imposar aquesta lògica precisament on comença a ser qüestionada - en els nous moviments per a canviar la societat.
Les polítiques necessàries per a trencar amb la misèria de la crisi actual - inversió massiva en treball de qualitat, una renda bàsica perquè tothom tingui les seves necessitats elementals garantides, el dret a l'habitatge, ... - que al principi defensava Podemos, no les pot implementar un govern "responsable" actuant dins dels límits imposats pels mercats. Aquestes mesures suposen que ens desfem del deute il·legítim per a gastar diners en allò que cal, i també nacionalitzar la banca i les grans empreses per a disposar d'eines per a controlar l'economia i planificar la solució als problemes aclaparadors de la societat.
L'altra tasca que veiem com a primordial és tornar a la mobilització, als carrers i a les empreses, sense deixar que l'any electoral allargui el recent reflux en termes de mobilització activa dels treballadors a gran escala. L'avantsala del canvi polític a Grècia ha sigut la resistència heroica dels treballadors que van fer més de 30 vagues generals, i que anirà a més en la nova situació. És en aquesta mobilització en què hem de basar la lluita per a acabar amb l'austeritat, sent el pla electoral una altra expressió de la mateixa lluita de classes.
