Juan Bértiz. Socialisme Revolucionari,
Barcelona
A finals de l'estiu de l'any passat ens sorprenia la notícia de les
protestes al barri barceloní de La Barceloneta pels efectes del turisme massiu i les
seves conseqüències a la zona. Hi va haver moments d'enorme tensió, reflex del
cansament d'un veïnatge que ha vist degradar-se de forma accelerada el seu
barri al llarg dels últims anys. La Barceloneta , cal recordar-ho, és un barri molt
popular situat al costat del mar, al costat de les platges, una zona convertida
en un dels centres turístics de la ciutat i que ha viscut una transformació
brutal. És un antic barri de pescadors i obrers amb una intensa tradició
associativa i combativa – a principi del segle XX, en 1919, es va produir una
de les vagues mítiques de la ciutat, la de la Canadenca , el record
d'aquesta perdura avui entre els seus carrers –, i una xarxa de comerços de
proximitat i zona d'oci popular per a tota la ciutat, bars i tavernes on es
menjava, per descomptat, peix ben fresc. Era també un barri portuari amb coberts
al costat del mar i rails pels trens de mercaderies. Va ser a partir del 1992,
amb els Jocs Olímpics, quan es va donar el seu canvi més radical i quan es va
transformar la ciutat per deixar de ser una ciutat industrial i tornar-se una
ciutat de serveis.
Barcelona, es deia, sempre havia girat l'esquena al mar. De fet, tota la
línia marítima l'ocupaven els esmentats coberts, però també nombrosos tallers i
fàbriques, no només al costat de La Barceloneta , també al barri veí, al nord, del
Poblenou, que va arribar també a comptar amb focus barraquistes. Amb les obres
pels Jocs Olímpics es van enderrocar els coberts – l'activitat portuària es va
traslladar cap al port actual, més al sud, a la falda de la muntanya de Montjuïc
– i també els tallers i les fàbriques, es van reformar les platges, es van
construir molls, es van establir hotels – encara avui s'obren nous
establiments, com el luxós hotel Vela – i el port de La Barceloneta s'ha
convertit en un port de iots de luxe, amb un pla recent que busca augmentar el
turisme de diners, encara que en aquest barri el turisme massiu que es dóna és
més bulliciós, nocturn i de platja. Hi ha qui diu que el model turístic que
s'ha imposat en aquesta zona és el de Lloret o Salou, poblacions de gresca
gairebé permanent per a turistes joves i gatzarosos.
Evident: el teixit social del barri s'ha vist afectat. Molts dels comerços
de proximitat s'han transformat en botigues de souvenirs i botigues d'aliments
pensats més pel turista. Els bars i restaurants, a preus populars, són ara
establiments de menjar ràpid o de tapes a preus prohibitius. Els restaurants
dels carrers interiors del barri s'han convertit en restaurants de disseny.
Però el canvi que va estar en boca de tots durant els incidents de l'estiu va
ser el dels pisos turístics. Molts apartaments es van destinar al lloguer per
dies a turistes, s'ha creat de fet tota una xarxa d'immobiliàries i
associacions que gestionen aquest negoci que dóna abundants beneficis – una
altra conseqüència: la pujada dels lloguers – i al mateix temps moltes
molèsties als veïns, que assisteixen a l'ocupació dels seus edificis per milers
de persones que estan de vacances i no respecten el descans ni les normes de
convivència mínimes.
El tedi, que fins a aquest moment s'havia canalitzat a través de sensacions
i comentaris més i més àcids sobre el model turístic a Barcelona – perquè el problema no només es donava a La Barceloneta , també en
altres zones –, va sortir a la llum en forma de protestes, de manifestacions
que van recórrer els carrers del barri a partir de finals d'agost i que fins i
tot es van expandir a altres zones, com el Barri Gòtic o el Barri de la Sagrada Família.
El que estava en boca de tothom a Barcelona, que això del turisme començava a
ser un problema, va començar a ser l'eix d'unes protestes que es
radicalitzaven. L'equip de govern municipal CiU, amb l'alcalde Trias al
capdavant, va haver de cedir i prendre mesures contra l'abús dels pisos
turístics, molts dels quals ni tan sols estaven legalitzats per a aquesta
activitat. Cal tenir en compte que CiU, quan va estar a l'oposició, va acusar
el govern municipal format per PSC i IC-EUiA de no controlar adecuadament el
turisme i concretament el tema d'aquesta activitat dels pisos. Doncs en aquests
tres anys de govern CiU el problema s'ha descontrolat encara més.
De sobte el tema del turisme ha deixat de ser un tema privat de comentaris
entre veïns que exposen el seu malestar per tornar-se un debat públic. Hi ha un
documental, Bye bye Barcelona, d'Eduardo Chibás, que es pot veure
per internet, que reflecteix a la perfecció la qüestió centrat en tres zones de
la ciutat molt afectades pel turisme massiu.
Perquè del que parlem és d'això, d'un turisme que s'ha convertit en un
negoci d'abundants i ràpids beneficis, un d'aquells filons del capitalisme
contemporani que busca l'enriquiment ràpid sense atendre les conseqüències, en
ocasions corrosives en excés per a la població i per al teixit social urbà, en
què el mateix turista s'ha convertit en una simple mercaderia a qui es passeja
d'una manera gairebé taylorista perquè després es dediqui a l'activitat
perquè se l'ha portat: el consum de productes cada vegada més universals i
menys locals. En aquest sentit, a Barcelona es tanquen llibreries o bars de
tota la vida per a obrir Burguers i Mcdonalds. Però la població local és també
víctima d'aquest negoci, els veïns i els barris s'han convertit en simples
escenaris, una ciutat de cartó pedra, un decorat, un parc temàtic, on el que
importa és que el turista pugui passar-s'ho bé – no gaudir del plaer del viatge
i de recórrer una altra ciutat, altres espais, altres hàbits –, i en què la
població no es lucra en absolut del negoci, com a màxim paga els plats trencats
en forma d'augment de preus o de precarietat laboral en alguns dels serveis
dedicats a aquesta indústria. El capitalisme deslava qualsevol contingut a la
vida, a les relacions humanes, al plaer o a la cultura del viatge, el que
importa és el preu, el benefici que es pugui obtenir de qualsevol cosa, incloses
les nostres vides. D'aquesta manera el fet de viatjar, la curiositat pel món,
es torna una cosa innòcua mentre que les destinacions esdevenen una mera
caricatura de si mateixes per a delit del turisme veloç. Hi ha qui es vana de
què Barcelona sigui la ciutat amb major nombre de viatgers creueristes, que
arriben en grans creuers i passen tan sols unes hores a la ciutat.
En aquest moment es qüestiona el model turístic barceloní ja no només en
l'àmbit dels activistes veïnals i dels afectats organitzats en nombroses
plataformes. S'assumeix que es tracta d'un model erroni que produeix més
desajustos que beneficis. En el fons, el problema és un model d'organització
econòmica de la societat que cerca l'enriquiment a tota costa i la banalització
de la cultura i la convivència. Però el model imposat avui, amb els seus ports
de luxe, els seus hotels ostentosos, els seus xiringuitos cars, és l'expressió
més extrema d'un capitalisme que no té objeccions en destruir una ciutat en
benefici d'uns pocs.
