15/11/2014, SR Badalona
Malgrat el seu caràcter simbòlic, la participació en el “procés participatiu” o “consulta alternativa” del 9 de Novembre a Catalunya ha estat una altra gran expressió del desig majoritari del poble per decidir sobre el seu futur polític democràticament. També mostra l’estat d’ànim que hi ha a la societat catalana, marcat per una gran determinació i disposició a mobilitzar-se, tot i les amenaces anti-democràtiques del PP
El sí-sí va ser l’opció escollida per 1.800.000 persones. El fet que hi haguessin 500.000 persones que van escollir altres opcions és una clara mostra que la mobilització va més enllà ser quelcom de simplement independentista.
La consulta, fins i tot amb les limitacions amb què va ser convocada, marca un abans i un després en el procés de mobilització nacional que viu Catalunya. Tot i que Artur Mas s’ha presentat com el gran triomfador de la jornada és evident que l’únic que han aconseguit és esgotar les seves últimes opcions de continuar liderant el procés.
La seva desobediència parcial davant la segona suspensió del TC demostra dues coses: Primer, que sota la pressió de les masses mobilitzades, fins i tot els líders burgesos menys flexibles es veuen obligats a anar més enllà del que realment havien previst. Segon, que si Artur Mas hagués tingut una veritable intenció de confrontació amb el govern de Rajoy hagués pogut, sense problemes, desobeir la primera suspensió del TC, convocant la consulta com estava inicialment prevista, amb el suport majoritari del parlament i amb una grandíssima proporció de la població disposada a desobeir. A ningú no se li escapa, que si la consulta hagués estat convocada formalment, la participació hagués estat massiva i l’actual estat de dret no hauria pogut fer res per aturar-la. Com hem repetit en diferents ocasions des de les pàgines de la Bretxa, CIU no té cap intenció de portar l’enfrontament amb el govern de Rajoy fins a les últimes conseqüències i en tot moment buscarà allargar i alentir els processos fins a portar-los a una via morta.
El que passi a partir d’ara és realment incert ja que els sectors que actualment estan al capdavant de la presa de decisions no tenen marge de maniobra ni a Madrid ni a Barcelona. Rajoy no pot cedir a les pressions internes del seu partit, i de gran part dels poders fàctics de l’estat, i no donarà cap pas que permeti un veritable referèndum d’autodeterminació. Al mateix temps, Artur Mas també és pres de la situació, empresonat entre l’immobilisme de Madrid i la pressió del carrer. En certa manera, a ambdós els interessa seguir mantenint l’enfrontament sempre que discorri dins d’uns límits raonables de conflictivitat. Això demostra que, mentre el lideratge segueixi en mans de les burgesies, el conflicte no tindrà solució, bàsicament perquè aquest no existeix dins dels actuals marges del règim del 78. El problema per a ells, és que serà impossible mantenir el conflicte dins d’aquests límits raonables, cosa que ofereix una veritable oportunitat per a l’esquerra transformadora de canviar la situació i situar-se al capdavant dels processos.
Si volem plantar cara a la legalitat espanyola i lluitar fins a aconseguir el dret a decidir, només ens podem basar en la nostra pròpia força: la de la classe treballadora, la del 99%, mobilitzada i organitzada. Les organitzacions obreres, moviments socials, CUP, EUiA, ICV, Podemos i sindicats haurien de formar un front per a convocar una campanya de mobilitzacions – de carrer i de vagues – que vagi més enllà de declaracions, manifestacions o consultes de caràcter simbòlic.
Davant la possibilitat de la convocatòria en breu d’unes eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari, la idea d’un front electoral “nacional” amb partits de retallades i d’austeritat ha de ser descartada immediatament per les organitzacions d’esquerres. El que cal és un front del 99%, armat amb una alternativa política i un pla per a lluitar per ella. En aquesta lluita, l’aliat clau del poble treballador català no pot ser la seva pròpia burgesia, sinó el poble treballador de la resta de l’estat, en lluita per una solució internacionalista i socialista a la misèria actual.
Per una confederació lliure i voluntària dels pobles de l’estat espanyol i de la Península Ibèrica, com a part d’una confederació socialista d’Europa!
