 |
Editorial de La Bretxa, Diari de Socialismo Revolucionario
El “règim del 78” està en plena descomposició. La seva crisi s’estén al bipartidisme (amb PP i PSOE incapaços d’aglutinar el 50% entre tots dos), a l’estat de les autonomies, a la monarquia i a les institucions. És a dir, a totes les branques fonamentals del règim actual i dels acords de “la Transició”. Els amos del sistema, que durant dècades es van sentir triomfadors, seguríssims de la seva hegemonia indiscutible, comencen a sentir una mica d’incertesa, de por sobre el futur.
Els constants casos de corrupció (Cajamadrid, Gurtel, Púnica,...) han servit per a aguditzar i accelerar aquest procés encara més. Mostren una vegada i una altra que aquesta forma part de l’ADN del règim del 78 i del capitalisme a l’estat espanyol. El caràcter corrupte del sistema, finalment és desvetllat com a tal.
Però aquest estat terminal no ens hauria de sorprendre. Un règim incapaç de mantenir alimentada, amb un treball i una vida digne, a la seva població i que s’enfronta a un poble fastiguejat no pot sobreviure, si més no, en la seva forma actual.
Aquesta situació obre una nova etapa per a tots els que lluitem pel canvi social. Per primera vegada, enmig de la misèria humana de la crisi sorgeix una esperança, la possibilitat de canviar les coses de veritat. La tasca més urgent per al moviment obrer, els moviments socials i l’esquerra transformadora és dotar-se de les eines mobilitzadores, organitzatives i polítiques per a portar aquest canvi pel bon camí.
La mort del bipartidisme, el fantasma de la “gran coalició”
Entre totes les manifestacions que té l’actual crisi, la fi del bipartidisme és potser la que més preocupa a la classe dominant. A través d’ell, han conseguit monopolitzar no només el govern, sinó també qualsevol Unitat i mobilització per derrotarlo mitjançant un programa de ruptura amb el capitalisme Assistim a la crisi terminal del Règim del 78 canvi polític. Per molt desgastat que estigués un dels seus partits, sempre estava l’altre per ocupar el govern, mantenint intacte el sistema i els seus interessos.
Ara, amb el desmantellament del bipartidisme, cap dels dos partits sembla tenir possibilitats de governar. Mentre continua l’ascens de Podemos, són cada vegada més les veus del sistema que defensen la necessitat d’un govern de “gran coalició” PP-PSOE, com a única possibilitat de garantir “l’estabilitat” de la seva política de saqueig al servei de la Troika i dels mercats.
Aquesta gran coalició, és l’única solució que li queda a l’establishment per a fer front a l’inevitable revolta dels treballadors, parats, joves i pensionistes. Però això tampoc funcionarà. Qualsevol govern d’unitat PPPSOE serà l’avantsala d’un desgast cada cop més gran del bipartidisme, que afectarà sobretot al PSOE, de la mateixa manera que amb el PASOK en el cas de Grècia, que ens ofereix moltes lliçons per a l’estat espanyol.
Aquesta situació pot apropar-nos encara més a la possibilitat d’un govern de Podemos. Això seria una gran notícia i un pas endavant, però també posarà sobre la taula temes tan importants com el programa necessari per a sortir de la crisi i les limitacions per a portar-ho a terme dins de l’actual sistema. Aquestes són qüestions que tot activista d’esquerres ha de tenir present.
L’intent de domesticar Podemos i l’esquerra
Una altra lliçó important que ens porta el cas de Grècia, és que l’elit capitalista posarà moltíssima pressió a l’esquerra alternativa perquè moderi el seu discurs i el seu programa segons es vagi acostant més la possibilitat de governar. La classe dominant és pragmàtica i encara que una força l’inquieti molt, si la seva arribada al poder és inevitable, intentarà que governi almenys dins de certs límits, és a dir, dins del context del seu sistema. A Grècia, hem vist una lamentable cessió davant aquesta pressió per part dels líders de Syriza, que han “moderat” el seu discurs i abandonat el seu compromís de rebutjar el memoràndum de la Troika i d’anul•lar les privatitzacions i totes les retallades. Sens dubte, intentaran fer el mateix amb Podemos, igual que amb IU.
No hi ha solució a la crisi dins dels límits del capitalisme. Per la defensa d’un programa rupturista
Resistir a aquesta pressió, forjar i mantenir un programa de ruptura amb la Troika i la dictatura del capital és imprescindible. Les bases de les organitzacions obreres i populars, tant Podemos com IU i els moviments socials, tenim una responsabilitat enorme per a imposar aquest rumb i resistir qualsevol intent de “domesticar” la nostra lluita.
Pagar el deute – fins i tot “re-estructurat” - significa negar-se a invertir aquests milers de milions d’euros en el que realment cal: la creació d’ocupació i la recuperació d’una vida digna per a tothom. No nacionalitzar la banca i els sectors estratègics sota control democràtic, significa no disposar de les eines necessàries per a posar l’economia al servei de les persones. Sense aquestes mesures les demandes que reivindiquen els moviments socials – com el dret a l’habitatge, la renda bàsica, l’ocupació, … - es converteixen en “irrealitzables”.
Cedir a la pressió per a moderar el programa, perquè càpiga dins d’allò “acceptable” per a les gran empreses i mercats, significa en realitat abandonar la pretensió d’acabar amb l’austeritat i preparar el terreny per a administrar el sistema i fer una política d’austeritat light.
El paper d’un veritable govern dels treballadors no és introduir simples retallades legislatives dins del que es considera “possible” en les institucions actuals, sinó conquerir el poder per a cedir-lo a un poble mobilitzat i organitzat, donant pas a una nova democràcia
obrera. En el període actual, impulsar massivament la mobilització obrera i popular i unir-se a la lluita per un govern de ruptura amb el règim del 78 amb polítiques socialistes revolucionàries són les tasques primordials.
