12/11/2014, Dani, SR
Socialisme Revolucionari i el Comitè per una
Internacional dels Treballadors (CIT) son organitzacions trotskistes. Creiem
que el conjunt d'idees, i la defensa conseqüent del marxisme que representa el
trotskisme és imprescindible. Però, dit això, no sostenim que la defensa de les
idees revolucionàries auvi dia sigui exclusivament “cosa de trotskos”. Com sol
dir-se, amb molta raó, en els moviments actuals pel canvi social, les idees i
el contingut, són més importants que els lemes i les “etiquetes”.
No obstant això, no som dels que diuen que la història i
les teories “del passat” no són importants. Tots els que lluitem per canviar el
món anem per un camí en gran part dibuixat per generacions passades de
lluitadors i pensadors revolucionaris. Entendre aquesta història i treure
lliçons dels fracassos i de les victòries que les han caracteritzat és
fonamental. Encara més si tenim en compte l'experiència del fallit model
estalinista, cosa que hem de poder explicar si pretenem convèncer la majoria
sobre la necessitat de fer una revolució socialista avui. No pretenem explicar
el trotskisme en aquest breu article, sinó aclarir alguns prejudicis sobre
aquest i convidar una anàlisi més profunda de la qüestió.
La importància de Trotski
Lenin i (en menor mesura) Trotski són els dos dirigents
més destacats de la Revolució Russa d'Octubre. Mentre Lenin va dirigir, durant
dècades decisives, el partit bolxevic que va liderar la Revolució, Trotski era
el líder indiscutible de les masses proletàries de Petrograd (ciutat més
important de la revolució, on es trobava el proletariat més significatiu del
país). Era president del “soviet” de Petrograd, tant durant la revolució
fallida de 1905, com en la victoriosa revolució d'Octubre de 1917, que va
aconseguir enderrocar el capitalisme i instal·lar per primer cop al món un sistema de democràcia
obrera, de govern des de la base a través dels soviets (assemblees
democràtiques de treballadors, pagesos i soldats).
Després de la revolució, va ser un líder destacat del
partit bolxevic (al qual es va afiliar en el mateix any 1917), i l'encarregat
del govern soviètic en política de guerra. Va organitzar i va dirigir l'Exèrcit
Roig, que va aconseguir defensar el país de la reacció interna i de la invasió
dels exèrcits de 21 països imperialistes que intentaven anul·lar la revolució. Va ser el
col·laborador més proper de
Lenin, qui en el seu testimoni polític va dir que Trotski era sens dubte el més
capaç de la direcció comunista.
Després de la mort de Lenin, Trotski va ser el principal
líder de l'oposició a la degeneració “estalinista” de la Revolució Russa,
defensor de la democràcia soviètica (assembleària) enfront del burocratisme
dictatorial, i de la revolució internacional enfront del nacionalisme del
“socialisme en un sol país”.
La falsa dicotomia entre leninisme i
trotskisme
Trotskisme i leninisme no són en absolut antagònics.
Sostenim que el trotskisme és més aviat un desenvolupament del leninisme, una
adaptació d'aquest a les noves condicions després de la mort de Lenin. En les
qüestions decisives que es van debatre en la direcció bolxevic sobre la
revolució, Trotski sempre va coincidir amb Lenin, moltes vegades en oposició a
Stalin i la seva camarilla. Contra Stalin, Lenin i Trotski van insistir en la
necessitat de no recolzar el govern provisional que va reemplaçar breument al
tsar però que va mantenir intacte el sistema capitalista i va continuar amb la
1a guerra mundial, etc. També contra Stalin, Trotski i Lenin van defensar la
necessitat de la insurreció d'Octubre – la presa de poder pels treballadors.
La falsa dicotomia entre leninisme i trotskisme sempre ha
estat una invenció. Un cop Stalin va aconseguir el poder, va anar gradualment
esborrant de la història oficial el paper de Trotski. Trotski va ser la víctima
més destacada d'aquesta campanya de falsificació, i se'l va esborrar de la
història, però no l'única ni de bon tros. A finals dels anys 30, TOTS els
membres del Comitè Central del partit que va fer la revolució, excepte el propi
Stalin, estaven morts, assassinats (per Stalin) o desapareguts. L'eliminació
física dels homes i dones del partit de Lenin va ser l'expressió més brutal de
l'eliminació de la política i dels mètodes de Lenin al capdavant de l'estat soviètic.
El conflicte
entre Trotski i Stalin no era una baralla personal pel poder?
No, en absolut. La Revolució Russa es va fer perquè el
poder el tingués la classe treballadora – i s'exercís mitjançant els soviets –
no pel poder d'una persona ni d'un partit. La lluita de Trotski contra
l'estalinisme era per mantenir viu aquest esperit de la revolució, i contra la
política de treure el poder als soviets per a concentrar-lo en una burocràcia
privilegiada, liderada per Stalin.
Sota el control de Stalin, els interessos d'aquesta
burocràcia eren suprems, i la seva defensa va portar al moviment comunista
mundial a cometre errors amb greus conseqüències per a la lluita obrera a
Rússia i a nivell internacional. Mentre que per a la Revolució Russa, una
ruptura amb l'aïllament nacional i l'expansió de la revolució a occident era
qüestió de vida o mort, per a la burocràcia estalinista va ser una molèstia que
posava en perill la seva posició social privilegiada.
Aquesta contradicció brutal va tenir una expressió tràgica
en diferents països. A Alemanya, per “diktat” de la burocràcia russa, els
líders comunistes de masses van deixar que Hitler arribés al poder sense ni tan
sols resistir; i a Espanya, la política estalinista durant la guerra civil va
passar per desmantellar la revolució obrera i pagesa contra el cop franquista
que es va desenvolupar a Catalunya i a gran part d'Espanya.
La Quarta Internacional
Trotski i els seus seguidors van organitzar primer una
“oposició d'esquerres” a Rússia i a nivell internacional (internament en els
partits comunistes de tot el món), i després una “Quarta Internacional” per a
mantenir viva la idea d'un internacionalisme revolucionari i una organització
internacional que servís com a eina per a la revolució mundial, en comptes d'un
obstacle en el seu camí. La Quarta Internacional va néixer en circumstàncies
molt difícils, i mai va arribar a ser una força de masses. Avui dia, moltes
orgnitzacions en els marges del moviment obrer, s'autoproclamen com a Quarta
Internacional, però cap d'elles ho és. La nostra organització internacional, el
CIT, la que més influència i pes té de les anomenades “internacionals
trotskistes”, no té aquesat pretensió – per això som un Comitè PER una
Internacional dels Treballadors. Per a nosaltres la tasca de construir un nou
moviment mundial de masses per a la revolució socialista està encara per fer.
La teoria de la Revolució Permanent
Mitjançant aquesta teoria, Trotski va predir el caràcter
anticapitalista i socialista de la Revolució Russa. Aquesta teoria encara és vigent
avui dia i és aplicable a la lluita de tots els pobles oprimits. Sosté que les
tasques “democràtiques” - associades amb les “revolucions burgeses” - que
queden per fer en països on el capitalisme no s'ha desenvolupat plenament, no
posen ser resoltes per aquest. Molts “marxistes” sostenien (i molts encara ho
fan, malauradament) que lluitar pel socialsime era una cosa que només es podria
contemplar a un país quan la “democràcia capitalista” estava plenament instal·lada.
Trotski va explicar que la classe capitalista d'aquests
països era fonamentalment feble i incapaç de completar les tasques
democràtiques. Sempre pactarien amb els tsars i monarques abans de lliurar a la
majoria treballadora les llibertats que podrien utilitzar per a fer-los fora.
Així que l'única força social capaç de garantir els drets democràtics, acabar
amb les monarquies, el latifundisme i l'opressió nacional dels pobles és la
classe obrera, que per descomptat no en té prou amb la resolució d'aquests
problemes dins del marc capitalista, sinó que els resol en el marc d'una lluita
per acabar amb l'explotació capitalista, fent la revolució socialista.
El
trotskisme avui
Ser trotskista és defensar el mètode de pensament
explicat anteriorment, i adaptar-lo a la realitat d'avui. En línia amb la
lluita de Trotski contra l'estalinisme i per la democràcia obrera, significa
defensar una alternativa socialista al capitalisme d'un tipus radicalment
democràtic, basat no només en l'expropiació de la propietat de la burgesia,
sinó en la gestió democràtica directa de l'economia per la majoria social.
Significa entendre que el socialisme genuí, basat en
l'abundància, només es pot conseguir acabant amb el capitalisme a nivell
internacional, i actuant en conseqüència, coordinant les lluites obreres i
socials per sobre de les fronteres, i organitzant-les internacionalment com a
partit mundial de la revolució socialista.
Pel que fa a la Revolució Permanent, significa entendre
que acabar amb el règim del 78, l'opressió nacional, la monarquia i la casta
política corrupta suposa necessàriament abordar una lluita per a acabar amb el
capitalisme i instal·lar una alternativa
socialista democràtica.
