05/11/2014, Ángel Morano, SR Badalona
A Badalona les forces de l’esquerra viuen, en
l’actualitat, una situació tan peculiar com paradigmàtica. Peculiar perquè a
pocs altres llocs es pot donar el cas que, a les properes eleccions municipals,
es presentin fins a quatre candidatures d’esquerres que pretenen ser, almenys
sobre el paper, unitàries i rupturistes. Paradigmàtica perquè s’hi poden trobar
tots els vicis i virtuts que ara mateix afecten l’esquerra, tant a nivell local,
com nacional i estatal.
Quatre candidatures, dèiem: la típica
coalició ICV-EUIA, x Guanyar Badalona, la Crida per Badalona i el que pugui
sortir al voltant de Podemos/Podem. ICV, EUIA, PSUCviu, PCC, Revolta Global,
CUP, Procés Constituent, Podemos/Podem i una desena de moviments socials formen
part d’aquest còctel. El posicionament respecte a la qüestió nacional, la forma
d’afrontar la unitat i el funcionament intern són factors que s’entrecreuen.
Cadascuna de les diferents propostes que es plantegen ara mateix respon a totes
aquestes contradiccions. Sens dubte que l’esdevenir dels fets anirà reduint
aquestes candidatures a mida que s’acosti la cita electoral, però avui semblen
haver entre elles més barreres que ponts.
Malgrat que Badalona té actualment un dels
alcaldes més reaccionaris de l’estat, té també una llarga tradició de lluites
obreres i veïnals. Barris sencers van aconseguir dignificar les seves
condicions de vida a cop de manifestació. El PSUC hi va jugar un paper molt
important durant l’etapa final del franquisme i els primers anys de la
“democràcia”. Les associacions de veïns van ser potentíssims instruments que
feien tremolar els poders locals. Aquest ADN no es pot esborrar d’un dia per
l’altre, però és cert que la coronació del capitalisme com a “vencedor de la
història” a principis dels noranta, la consolidació de l’estat del benestar i
el boom econòmic de principis del segle XXI van tenir un impacte enorme en la
consciència de la població, especialment en els instruments que havien estat
útils per a les lluites anteriors. Tant les associacions de veïns com els
partits de referència (ICV-EUIA), arrossegats per les seves direccions,
passaren a formar part del sistema i deixaren la tradició de la lluita militant
a canvi d’una estratègia de gestió amable del capitalisme. I així vam veure
ICV-EUIA participant en governs de coalició amb partits del sistema, sempre les
mateixes cares, les mateixes polítiques. Vam veure buidar-se de contingut i de
socis les associacions de veïns, que envellien fins arribar gairebé a la
desaparició.
Aquests instruments es van veure superats per
l’arribada de la crisi i això es pot constatar clarament en la situació actual.
Els moviments socials apareguts a la ciutat després del 15-M (la PAH,
l’Assemblea d’Aturats, l’Auditoria del Deute, l’Àgora Ciutadana, entre
d’altres) van passar a ocupar el buit que havien deixat les associacions de
veïns i van aportar frescor i dinamisme a les lluites, tot atraient al mateix
temps una nova onada d’activistes.
En el pla polític, el buit que no van saber
cobrir les direccions de la vella coalició ICV-EUIA és el que ara es disputen
els nous actors, recolzant-se en els nous moviments socials i amb l’arribada al
primer pla de l’esquerra independentista i de Podemos/Podem.
És evident que tota aquesta frescor apareguda
durant els últims anys de lluita ha de ser el motor del canvi social que
desitgem, però seria un error obviar la importància que van tenir, i que encara
conserven, les principals organitzacions d’esquerra de l’estat com a principals
hereves de les lluites del passat: EUIA a nivell local i nacional i IU a nivell
estatal. Aquestes organitzacions, tot i que són percebudes per la majoria com
un actor més del sistema, no són monolítiques i, per sota de les polítiques errònies
de les seves direccions, hi ha un nombrós grup de militants que lluita
internament per redreçar el rumb de l’organització, amb el convenciment que
això passa per un canvi radical en les formes de fer política, per acostar-se
més al carrer i per oblidar la política derrotista de pactes amb la
socialdemocràcia per a gestionar les engrunes que la crisi capitalista ens
concedeix. Del resultat d’aquestes lluites al si de les organitzacions
tradicionals de l’esquerra depèn en gran part l’èxit dels processos d’unitat
que s’estan desenvolupant.
Tot aquest còctel es troba sobre la taula ara
mateix i la superació de les contradiccions es preveu complicada. Però aquest
no és el pitjor dels vicis.
Entre disputes internes i externes i un
enfocament massa centrat en el pla electoral, el debat programàtic es perd,
fins i tot arriba a un punt en què no sembla rellevant, com si fos suficient
amb construir la unitat per guanyar l’ajuntament i iniciar la transformació de
la ciutat. Tot procés de confluència parteix d’una acord programàtic mínim,
totalment necessari, però es converteix en una eina innòcua si aquest programa
no es desenvolupa i, sobre tot, no es té clar quina és la forma de fer-ho. Les
limitacions de les competències municipals, així com les seves fonts de
finançament, fan impossible executar un programa realment transformador seguint
els estrets marges de la legislació.
Si alguna cosa ha quedat clara en l’últim
període de temps és que, sota el capitalisme, per a poder disposar dels drets
més bàsics i fonamentals és necessari actuar a través de la desobediència i la
mobilització. Prenguem com a exemples el dret a un habitatge digne i els drets
nacionals. Si no pots pagar una hipoteca, o fas servir aquestes eines o te’n
vas al carrer. Si vols votar per exercir la teva sobirania, l’estat de dret no
t’ho permetrà.
Tant per dur a terme la unitat de forma
satisfactòria com per superar els problemes programàtics que s’hauran
d’afrontar, és necessari que els elements més combatius siguin conscients
d’aquestes contradiccions i treballin conjuntament per superar-les, portant els
debats sobre aquestes qüestions als fòrums rellevants i obrint el pla per no
veure la situació únicament en clau electoral. La desobediència i la
mobilització es poden veure impulsades per la presència a les institucions,
però només són efectives si existeix paral·lelament un procés d’empoderament
popular des de la base que les faci massives. Això no significa que calgui
abandonar la idea d’una candidatura única de l’esquerra, sinó que aquesta no té
sentit si no s’omple de contingut polític i no se la prepara per a la
mobilització massiva necessària per dur a terme les reivindicacions dels
moviments socials i iniciar l’autèntica transformació social.