31/10/2014, Juan
Bértiz. Socialismo Revolucionario Barcelona
Les últimes imatges vistes de la frontera sud d'Europa,
la de Ceuta i Melilla, de nou ens han recordat amb cruesa el drama de les
migracions salvatges, el de milers de persones que recorren en condicions
precàries milers de quilòmetres per a intentar saltar una tanca i entrar a
l'Europa fortalesa. És el mateix drama, també gravat amb freqüència i vist a la
televisió, que el dels caiucs que intenten arribar a les illes mediterrànies
del sud d'Europa, Sicília, Malta o Lampedusa, aquesta última tot un símbol que
fins i tot va fer exclamar al Papa, res sospitós de perill antisistema o de
voler acabar amb la cultura occidental, de la qual és un important
representant, tot el seu horror i tota la seva vergonya per la insensibilitat
de l'Europa dels mercaders i de la guerra.
La crisi a Europa o la millora econòmica en alguns països
africans – Angola, Ghana, Guinea Bissau, entre d'altres – no ha reduït aquests
fluxes migratoris. És cert, les coses han canviat si comparem tots dos
continents, l'Europa i l'Àfrica d'avui, amb la seva situació fa vint anys, però
no obstant això hi ha zones immenses del continent africà que segueixen sumides
en una crisi sense horitzó de resoldre's, com Mali, de la que ja no es parla, o
Nigèria, on la potencial riquesa del petroli ha provocat diversos conflictes al
mateix temps. L'epidèmia de l'ebola augmenta aquesta sensació de caos, de
desesperació. I és aquesta falta d'horitzons la que empeny a molts homes i
dones a buscar-se el futur a un altre lloc. No ens enganyem, no existeix
l'efecte crida, com es deia fins fa ben poc, sinó un efecte sortida. Però
tampoc oblidem que les migracions es tornen moltes vegades instruments de les
elits econòmiques per a enriquir-se: les elits dels països receptors
aconsegueixen treballadors submisos i barats per a augmentar els beneficis i
les elits dels països emissors de mà d'obra s'enriqueixen amb les
transferències de diners que remeten els migrants que aconsegueixen feina fora.
Com a conseqüència (o paral·lelament), els fluxos de migrants esdevenen moltes
vegades armes llancívoles de les polítiques dels Estats, una peça més en les
relacions internacionals: no és casualitat que just quan Evo Morales va
nacionalitzar el gas bolivià, del qual alguna multinacional espanyola en treia
grans beneficis, el govern espanyol decidís exigir als bolivians un visat
d'entrada a Espanya i d'aquesta manera limitar la migració legal i il·legal que
generava al país llatinoamericà uns bons ingressos econòmics. En tot cas, els
éssers humans es tornen mera mercaderia quan no moneda de canvi.
Per tant, aquestes imatges referides al principi ens
demostren que la migració no s'atura. I Europa respon mitjançant la repressió,
la força bruta, com hem vist per televisió, amb tota seguretat una part ínfima
de la realitat, sempre més brutal que qualsevol imaginació o ficció, que diria
Oscar Wilde. Però no només hem de parlar de la violència dels agents de les
forces de seguretat de l'Estat, la que més impressiona amb tota seguretat,
també hem de referir-nos a una altra violència menys perceptible en la vida
quotidiana, però no menys brutal, la de les polítiques d'estrangeria, la de
milers de persones que viuen en la il·legalitat a Europa, sense papers, i que
no poden desenvolupar una vida normal per la por a ser indentificats, retinguts
i, en el pitjor dels casos, internats durant un màxim legal de seixanta dies en
els CIEs, els Centres d'Internament d'Estrangers.
No oblidem una cosa importantíssima: aquests internaments
no es produeixen com a conseqüència d'un acte delictiu, de la comissió d'un
acte il·lícit que porta a un judici i per tant a una sentència que limita la
llibertat de la persona que ha comès el delicte (i que a més, en teoria, és
ingressada a la presó amb l'objectiu de rehabilitar-la), no: l'internament es
produeix per una irregularitat administrativa, simplement perquè la persona no
disposa d'una autorització administrativa per a residir al país. Se l'interna a
un CIE segons les lleis europees, homogeneïtzades sota el paraigua legal de la
Unió Europea, sempre amb l'auspici d'un jutge, que no entra en el procediment
administratiu d'expulsió del qual no és competent i que només decideix sobre
l'internament o no del migrant, i per un termini màxim de seixanta dies. Si en
aquest termini la persona – no oblidem mai que parlem de persones – no ha sigut
expulsada, se la posa en llibertat fins que es pugui dur a terme l'expulsió.
A la Unió Europea hi ha dos tipus de CIEs: oberts i tancats.
Els centres oberts són aquells en què les persones recloses poden sortir durant
el dia mentre que els segons, els tancats, no permeten a les persones recloses
sortir de l'àmbit físic del centre, restringint les visites de familiars i
amics, i amb possibilitat de visites més o menys reglades dels advocats. Per
tant, encara que no se'ls consideri presons – no ho són, es diu, perquè
l'internament no és de naturalesa penal –, els Centres d'Internament
d'Estrangers a la pràctica ho són, presons que limiten el dret de moviment de
les persones. Els CIEs de l'Estat Espanyol són tots tancats.
El control intern dels CIEs recau en els cossos de
seguretat de l'Estat, en el cas espanyol en el Cos Nacional de Policia, amb
competència en l'àmbit d'estrangeria (cal recordar que a les presons hi ha un
cos administratiu de funcionaris de presons i la policia només exerceix una
funció de seguretat exterior). Es limita l'assistència d'organitzacions de
solidaritat o ONG que es dediquin a donar suport logístic als migrants sense
papers. Alguns informes, realitzats com a conseqüència d'incidents de malaltia
i fins i tot de mort per malaltia, criden l'atenció sobre l'escassa assistència
sanitària. La tensió que provoca la incertesa i el desarrelament, o la
convivència sota unes condicions gens grates, moltes vegades amuntegats en
espais físics limitats, és un atac a la dignitat de les persones i quan aquesta
tensió augmenta s'acudeix a allò referit al principi, a la repressió pura i
dura.
Per aquesta situació que suposa sens dubte una
excepcionalitat legal en els nostres marcs jurídics i una més que evident
vulneració dels drets de les persones, des de fa anys s'han llançat en bona
part dels països europeus una campanya contra els CIEs. Han sorgit nombroses
plataformes formades per un ampli espectre social – associacions d'advocats,
sindicats, partits, organitzacions contra el racisme, entitats socials de les
esglésies, etc. – que advoquen pel tancament d'aquests centres qualificats com
vergonyosos en una Europa que es reclama democràtica i de dret. De vegades es
llancen campanyes unitàries a tot el territori de la Unió Europea. D'altres,
les campanyes se circumscriuen als territoris que disposen d'algun d'aquests
centres, cam ha passat aquests últims dies a Barcelona, on es va realitzar el
passat 17 d'octubre un acte pel tancament del CIE de la ciutat, sota el lema
“100 raons per tancar el CIE”. El 18 es va dur a terme una concentració davant
mateix del CIE de la Zona Franca i que tractava de cridar l'atenció sobre la barbaritat
que suposa disposar de centres així.
Resulta evident que hem de reforçar les plataformes i les
campanyes pel tancament dels CIEs, que són tot un atac a milers de treballadors
susceptibles d'acabar internats en aquests centres. Per dignitat i solidaritat,
per la seva llibertat i la nostra, no podem permetre que persisteixin
polítiques de discriminació i opressió.
Es pot
consultar la campanya contra els CIEs a: http://cerremosloscies.wordpress.com, o la campanya
catalana d'aquests dies a la web http://tancaremelcie.cat
