Des que a finals del passat mes de juny Guanyem Barcelona fes la seva posada de llarg com a front aglutinador de l’esquerra i els moviments socials de cara a les pròximes eleccions municipals, nombroses ciutats han seguit l’exemple de Barcelona cridant a constituir plataformes d’unitat similars. De Madrid a Saragossa, passant per Sevilla o València, el fenomen ‘Ganemos’ s’estén trasnmetent una imatge d’unitat que, però, no és del tot fidel a la realitat.
Posem per exemple el cas de Múrcia. D’una banda conflueixen les urgències de l’esquerra tradicional per trobar el rumb després de les eleccions europees, connectant la retòrica del Bloc Social i Polític (al que IU va aconseguir atreure a part de l’esquerra nacionalista i del seu entorn sindical) amb els nous processos municipalistes d’unitat.
Aquesta generositat arriba a la vegada tard i aviat. Tard per posar remei als greus errors comesos per la direcció de IU en els mesos previs al 25M, una direcció que no va saber llegir el moment històric de fi de règim i es va oblidar dels milions d’indignats latents que esperaven un discurs menys institucional, així com pràctiques més horitzontals i democràtiques en el funcionament intern de l’organització i més transparents i fraternals amb la resta d’organitzacions i activistes. Aviat per abordar converses de naturalesa electoral amb una formació com Podemos, que encara es troba en el camí a la seva primera Assemblea Ciutadana, que haurà d’establir les bases de l’organització i, entre altres coses, determinar els seus propis procediments per a l’elaboració de llistes electorals i la seva estratègia d’aliances.
D’aquesta manera els membres de Podemos, tant a Múrcia com a Madrid o a Sevilla, han renunciat a participar de moment en les assemblees convocades pels diferents Ganemos, en què han tingut si de cas un paper d’observador, el que limita molt el seu abast i podria comprometre el seu futur en els pròxims mesos. Com és natural en aquest context, han sorgit aviat les primeres discrepàncies i retrets, ja que, tot i que es vol concedir protagonisme a la ciutadania i als moviments socials, és clar que un acord tàcit entre els principals partits de l’esquerra és condició necessària perquè aquestes plataformes es facin realitat.
D’altra banda és patent també un excessiu electoralisme que pot acabar per fer confondre la unitat de l’esquerra amb un simple procediment per formar llistes electorals. Amb el focus posat sobre les eleccions municipals de maig, altres qüestions no menys importants han passat a segon pla, com ara la urgent necessitat d’una completa refundació interna de IU o la necessitat de posar sobre la taula un calendari sostenible de lluites que no doni respir al govern en el curs que acaba de començar. Repetir l’èxit de les Marxes de la Dignitat és el pas més precís per seguir construint hegemonia als nostres barris i centres de treball, mentre preparem el setge institucional. Aquest hauria de ser el primer pacte cap a una unitat des de baix, construïda lluita a lluita, a poc a poc però sense descans.
