30/09/2011, Juan Antonio y Angel Morano, SR Barcelona
CIU, amb el beneplàcit de la resta de partits capitalistes argumenten que hem reduir el dèficit públic i realitzar canvis en busca d’una major competitivitat; que es necessiten mesures d’austeritat per a equilibrar els comptes i fer una economia més forta. Això és pura demagògia. La única solució que veuen per a sortir de la crisi és atacar les condicions de la classe treballadora i els nostres serveis públics. Però aquestes mesures no ajudaran a fer créixer l’economia, al contrari, el creixement s’aturarà i l’atur augmentarà. La crisi es el sistema capitalista, les seves contradiccions i les seves prioritats que són els bancs i els deus internacionals dels diners. Perquè hem de pagar el seu deute? ... No es el nostre. La Unió Europea està constantment en crisi. Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya estan sempre al límit del precipici. La economia mundial capitalista està en fallida. Només la Xina creix formant una enorme bombolla que explotarà en qualsevol moment.
Artur Mas justifica les retallades per a no terminar com Grècia, però es exactament on acabarem si apliquem la mateixa política.
Les seves mesures, avalades per la Unió Europea, el FMI i aplicades pels governs europeus tant socialdemòcrates com liberals o conservadors, ataquen frontalment els drets dels treballadors i de les capes populars aconseguits durant anys d’enormes lluites obreres. La seva expressió més virulenta s’està donant a la sanitat i a l’educació.
A la sanitat assistim al desmantellament de la xarxa pública, tancant CAPs durant l’estiu, limitant el seu horari durant la resta de l’any, retallant als hospitals i, d’aquesta manera, posant en perill la vida o la salut de tota la població. El president de la Generalitat, ni tant sols ha dissimulat al col·locar al capdavant del Departament de Salut a algú que prové de la sanitat privada. L’objectiu es evident: fomentar les mútues privades, fer negoci de la crisi.
A l’educació no es contracten a més professors interins, augmenta el nombre d’alumnes per classe i per tant l’esforç del professorat. No es posen mitjans per afrontar nous rectes a les escoles i instituts (reforç escolar, noves tecnologies), s’empobreixen els programes i es sacrifica una generació sencera que es tornarà, si no es posa remei, ma d’obra barata. En aquest context, el debat sobre la llengua vehicular i la legítima immersió lingüística es torna gratuït quan ens enfrontem a l’absoluta marginació de l’ensenyament públic en benefici del privat. De nou es tracta de fer de la crisi negoci.
Però les retallades no es queden només aquí, afecten a tot el sector públic. A l’administració de Justícia no s’han renovat o s’han acomiadat als treballadors interins que havien permès agilitzar la feina. Ara mateix, els jutjats s’enfronten a un nivell igual o més gran de procediments amb menys personal. S’han externalitzat molts serveis que es concedeixen a empreses privades a través de concurs al millor postor, amb la corresponent pèrdua de drets i salaris pels treballadors d’aquestes.
Des del començament de la salvatge política d’austeritat, gran part de la classe treballadora ha demostrat la seva capacitat de lluita i la seva oposició frontal a les mesures preses. El moviment 15-M ha estat la seva major expressió però no l’única:
Les assembles de barri sorgides han obert un nou espai de debat, expressió i acció. Diferents sectors de treball estan en lluita permanent per a defensar els seus llocs de treball i reclamar el legítim dret a uns serveis públic i de qualitat. Diàriament hi ha mobilitzacions. Per altra banda, les bases dels sindicats majoritaris estan deixant en evidència la política pactista de les seves direccions. Alhora, els sindicats més combatius intenten obrir-se pas en mig de la política oficial immobilitzadora.
La suma de tot això ha portat a un augment del nombre de les mobilitzacions que feia dècades que no es veia i ha creat un escenari propici per a la lluita de classes que era impensable només fa un any.
L’efectiva coordinació de totes aquestes organitzacions es presenta necessària per a poder aturar les retallades i posar en escac a un sistema acostumat a fer i desfer al seu gust.
En l’actual situació, una convocatòria de vaga general tindria un efecte molt més potent del que va tenir fa un any i demostraria que la classe treballadora continua ferma en la seva lluita.
Per tot això, des de Socialismo Revolucionario defensem les següents demandes:
PARALITZACIÓ TOTAL DE LES RETALLADES
INVERSIÓ PÚBLICA MASSIVA PER A CREAR OCUPACIÓ I MANTENIR ELS SERVEIS PÚBLICS
APLICACIÓ DE POLÍTIQUES SOCIALS D’URGÈNCIA DAVANT LA GRAVETAT DE LA SITUACIÓ DE MILERS DE PERSONES
VAGA GENERAL
